En un entorn global i globalitzat, la llengua catalana migdorm als despatxos administratius, i s'arrossega i malviu per carrers, bars, patis d'escola, sales de cinema, discoteques, pubs..., i també, naturalment, als webs oficials com ara el del Parlament d'Europa. La iniciativa d'un jove informàtic de fer-ne una rèplica en català (des del gener del 2008) a l'adreça www.europarl.cat la podem celebrar, perquè afavoreix l'ús social de la llengua, però ens hem de plànyer que ni l'administració de l'Estat ni les comunitats de parla catalana no hagin tingut prou habilitat –o, segons com, prou voluntat– per oficialitzar-hi el català.

La versió catalana del web del Parlament posa en evidència la inoperància del discurs polític, i, per tant, genera un sentiment de frustració o d'impotència. Estic plenament d'acord a promoure iniciatives com la del web en català del Parlament europeu, però aquesta iniciativa ha de servir per fer envermellir la política catalana i l'espanyola per tal que situacions tan galdoses com aquesta, o com la possible rebaixa de finançament i llengua pel Tribunal Constitucional, no quedin només en una crítica estèril i prou.

Cada dia, els qui ens dediquem professionalment a la llengua expressem planys de condol per la regressió de l'ús de la llengua. Però els planys només serveixen per autocomplaure'ns, però no pas per «contraatacar» i fer avançar-ne l'ús. Si ens preguntem cap on va Catalunya, podem respondre que cap a una indefinició respecte als valors de la cultura i la llengua d'un país o bé cap a la inconscient ignorància dient que anem tirant. També podem dir que anem bé quan realment hi anem o que demà, demà passat i l'altre plourà però sense inundar baixos. I també podem demanar la lluna en un cove.

No hi ha enemics de Catalunya o del català. Nosaltres mateixos ens podem convertir en els nostres propis enemics, en kamikazes, en autoimmuladors, si no ens injectem prou autoestima, i quan dic nosaltres estic dient ciutadans d'un país, una llengua i una cultura i polítics d'aquest país, aquesta llengua i aquesta cultura.

Des del Parlament de Catalunya, tant el govern com l'oposició actuen amb interessos de partit i també de govern, és a dir, de país, el concepte del qual és una arma de doble tall, és clar, perquè cada partit polític té una idea personal del que és o ha de ser Catalunya. Tenim lleis, tenim desplegaments legislatius, però ens cal més gestió i més difusió de les idees del govern perquè Catalunya vagi pel camí de la normalització cultural i lingüística.

Ja fa anys que no es parla de normalització i es prefereix parlar de l'ús social de la llengua. Aquesta darrera expressió és correcta i en un context també apropiat. És possible que el primer terme s'identifiqués massa amb l'etapa de la Norma i del govern de Pujol. Rere d'aquest defugiment de l'expressió hi ha altres idees associades, com ara el fet implícit que normalització és un procés per aconseguir la normalitat, i la normalitat es mou en un terreny relliscós perquè aleshores ens cal comparar-nos amb altres llengües o cultures.

Probablement, l'ideal és que nosaltres els catalans, és a dir, tots els qui viuen i treballen a Catalunya, seguim un camí propi, sense dependències que condicionin i qüestionin cada actuació encaminada a viure amb plenitud en un espai, un poble, una llengua i una cultura propis. La lectura que n'hauríem de fer, si finalment tallen algunes artèries vitals de l'Estatut, és que volem una alternativa digna, que alhora és la més sincera manifestació de solidaritat amb la nostra Espanya que tant estimem, una Espanya que ens mereix respecte, una Espanya rica i plural que ha de parlar al mateix nivell entre germans. Catalunya i Espanya, un tu a tu, sense rancúnies, sense malfiaments, sense mesquineses. Una relació que dignifiqui necessitats socials, que ajudi els més desvalguts i alhora que fomenti iniciatives per crear riquesa, llocs de treball i projectes innovadors. La història ens ha demostrat que les relacions que no són al mateix nivell generen humiliació i desconsideracions indesitjables. Depèn de nosaltres un canvi de direcció.