Christophe Farnarier, fotògraf marsellès que fa anys que viu a Banyoles, tenia el desig de fer la transhumància. I, amb Roger Biosca, compartia la idea d'escriure el guió d'una pel·lícula sobre la Catalunya rural, la qual cosa vol dir sobre el seu estat d'abandonament. Amb aquest desig i amb aquesta idea, Farnarier va trobar el pastor Joan Pipa, que viu a Sant Esteve de Guialbes, però des de l'any 1949, en què va acompanyar-hi per primera vegada el seu oncle, ha fet la transhumància. Un dia de finals de primavera d'un any recent, el director de fotografia d'Honor de cavalleria (el film del banyolí Albert Serra, amb qui també va pujar a muntanya) va presentar-se al mas de Joan Pipa per acompanyar-lo en el seu viatge amb les ovelles des del Pla de l'Estany fins al Ripollès, a prop d'Ogassa, passant per muntanyes empordaneses i de l'Alta Garrotxa.

Farnarier va fer la transhumància amb una càmera digital per filmar el pastor i el paisatge pel qual transitava. També va encarregar-se ell mateix del so, que no només va enregistrar els comentaris de Joan Pipa, els seus cants i les converses amb el pastor jove que l'acompanyava i amb els que es trobaven pel camí, sinó també els sons de la naturalesa. Feta l'ascensió amb alegria, va arribar amb ell fins al destí, on les ovelles van trobar menys herba que mai, i, passat l'estiu, va tornar-hi per acompanyar el pastor en el camí de tornada. Joan Pipa va fer-lo més taciturn, potser conscient que aquesta seria la seva última transhumància, mentre no sabia que s'estava acomiadant dels seus hostals de muntanya. Aquella vida s'acabava. No només per ell, que ja era dels pocs que continuava fent la transhumància. Aquesta s'ha acabat. Cada cop hi ha menys camins ramaders i menys herba. Joan Pipa adverteix: «La gent s'agafa a catxondeu això del canvi climàtic i jo ho veig com una cosa molt greu.» I encara: «A Catalunya ens quedàrem sense terra i sense bestiar.»

UN MÓN QUE DESAPAREIX
Quan vaig veure El somni al festival de Sitges en una sessió d'homenatge al productor de la pel·lícula, Lluís Miñarro, vaig sentir-me tan commoguda (davant d'aquella manera de viure i un món en procés de desaparició i davant de la bellesa d'un paisatge pròxim que, filmat amb sensibilitat poètica, per primer cop descobria cinematogràficament) que vaig acostar-me a Christophe Farnarier per demanar-li si podíem trobar-nos per conversar sobre la pel·lícula. Pocs dies després vam citar-nos al meu poble, Castellfollit de la Roca, per pujar plegats fins a l'hostal de la Vall del Bac, tancat des de fa poc més d'un any. Per la carretera, vam passar vora Can Planes, un altre hostal de muntanya abandonat recentment. El dia, però, era preciós i no volia entristir-me. Davant de l'hostal de la Vall de Bac, al costat d'una font, ens vam asseure en un banc de pedra. Com tantes vegades ho havia fet Joan Pipa i tal com es fa present a la pel·lícula. Christophe Farnarier em va ensenyar un llibre del Photopress que reprodueix el treball fotogràfic que, a mitjan anys noranta, va fer a propòsit dels immigrants africans a Banyoles. Volia mostrar-los en la seva quotidianitat, fent atenció a una vida que no es redueix als seus problemes com a immigrants. També em va explicar que durant un temps havia estat l'assistent del cineasta francès Kirim Dridi, a qui va ajudar en la direcció d'un retrat de Ken Loach per a la sèrie Cineastes du notre temps. I que havia realitzat diversos curts abans de dirigir El somni, el seu primer llarg, seguint un home que podria formar part d'una sèrie interminable de retrats fotogràfics que ha titulat La gent que j'aime. Em va dir que, més que no pas la cara de les «noies maques», ell prefereix fotografiar els rostres viscuts. Jo li vaig comentar que m'agraden molt les escenes quietes d'El somni, en què els pastors dormen ajaguts als camins mentre el ramat de xais és al darrere. Ell em va dir que, a més, hi ha un misteri: «Què deuen somiar?»