«No tindré jovenesa, no, / però seré etern. / I despullo amb sofriment el meu cos brut.» Amb aquests versos i d'altres es confirma que el personatge Just Manuel Casero (1946-1981), que podia semblar esgotat, ultrapassava el mite, l'home polític, activista i dinamitzador. Ara que s'acosten les Fires, apareix l'edició de la primera antologia dels seus poemes, uns versos escrits entre 1960 i 1970, amb el títol Una eterna claredat (CCG Edicions).

El també poeta Roger Costa-Pau ha explicat que els versos de Casero ja tenien per se una força unitària i que ell s'ha limitat a potenciar-la a partir d'una idea sòlida de construcció. A banda d'uns retocs específics de llengua, «la intervenció se situa en el terreny de les matisacions estructurals de reordenació estròfica i en l'arquitectura global del llibre», afirma l'antòleg en el pròleg del llibre, que apareix dividit en dues seccions: «De l'amor, la vida i la lluita» i «De la mort, de l'enigma i de més vida».

Uns dels interessos de pes que el curador del llibre manifesta haver tingut per la poesia de Casero tenen a veure amb la descoberta d'una veu poètica «sorprenent» en procés de consolidació, per bé que estroncada, i també amb l'aspecte de la urgència amb què van ser escrits aquests versos. Els poemes reflecteixen la necessitat que el poeta tenia de deixar escrit tot el que havia de dir. «Hi predomina un vers lliure molt potent, descarnat i desproveït d'artifici», assenyala l'antòleg, que creu que era molt important donar a conèixer la veu poètica de Casero. De fet, quan li va arribar la proposta de l'antologia ja havia llegit els poemes en la compilació enquadernada que n'havia fet Guillamet, el 1997, per a la família i els amics. Ara aquesta poesia pot arribar a tothom.

MÉS ENLLÀ DE GIRONA