Avui, diumenge, serà ordenat a la catedral gironina monsenyor Francesc Pardo. Aquests dies, més d'un m'ha preguntat: el coneixes? Conservador o reformista? A la primera pregunta he contestat en temps passat: «El coneixia, i molt.» De la segona pregunta, la història n'escriurà la resposta.

Vaig conèixer el futur bisbe de Girona quan era senzillament Sisco Pardo. Vaig conviure amb ell durant els darrers anys del franquisme. Compartíem treball de conscienciació dels joves cristians del món rural. Vam fer molts quilòmetres plegats per les comarques catalanes per parlar de fe i compromís. Compromís que en aquell temps volia dir compromís per la democràcia, compromís per les llibertats, compromís antifranquista. Ens vam atrevir a entrar en el debat apassionant de la compatibilitat entre fe i marxisme. A partir d'Alfonso Carlos Comín, vam participar en la fundació del moviment Cristians pel Socialisme. Se sentia còmode en el marc de la teologia de l'alliberament. En Sisco Pardo participava, en representació de la JARC, en l'Assemblea de Catalunya. El que serà bisbe de Girona té arrels progressistes, era un capellà compromès, valent, en sintonia entusiasta amb el Vaticà II.

La meva desvinculació del món eclesiàstic va fer que les nostres relacions personals es refredessin, quasi fins a desaparèixer. D'això fa trenta-cinc anys. Francesc Pardo va continuar vitalment lligat a l'Església, en què va anar assumint progressivament les responsabilitats pastorals que l'han portat ara fins a l'episcopat.

El cert és que amb motiu del seu nomenament com a bisbe de Girona, alguns col·lectius d'Església l'han catalogat com a capellà conservador, fins i tot integrista, en consonància amb els aires preconciliars que bufen massa fort en el si de l'Església. De fet, moviments netament conservadors, aixoplugats per la doctrina restauracionista vaticana, guanyen avui terreny en el camp institucional, teològic i mediàtic. Al mateix temps hi ha fuites importants de sacerdots i cristians decebuts, entre altres coses, per un replegament doctrinal i moral de l'Església, que no està disposada a renunciar a les quotes de poder social i institucional.

En aquest marc, jo avui vull atrevir-me a fer una aposta positiva pel nou bisbe de Girona. Una aposta de bisbe potencialment obert, de bisbe proper al poble, de bisbe estimulador de la tasca dels capellans compromesos, un bisbe obert al diàleg amb el món de la cultura, un bisbe que no silenciarà mai la veu dels crítics, la veu dels pobres, la veu de les dones, la veu dels seus preveres. Vull creure de debò que monsenyor Francesc Pardo serà fidel a unes arrels de família senzilla, creient, servicial. Fill de casa de pagès, sabrà sembrar, sabrà conrear, també sabrà podar i esporgar, però segur que finalment podrà collir en el seu camp pastoral. I en el camp obert de la societat civil, estic convençut que sabrà dialogar. Girona és terra abonada per al diàleg. Intel·lectuals de prestigi, universitaris, artistes, escriptors, artesans, botiguers, nouvinguts de totes les procedències. El diàleg serà fecund. Girona és terra d'acollida, i el bisbe, el nou bisbe Francesc Pardo, segur que no hi posarà fronteres. I aquest tarannà d'home bo tindrà la seva influència en l'Església catalana, que tindrà en el bisbe de Girona un home que sabrà discernir, que no voldrà «apagar mai el ble que fumeja ni trencarà la canya a punt d'esberlar-se»

La història de la tasca pastoral de Francesc Pardo al capdavant de la diòcesi de Girona comença aquest diumenge. L'Església catalana té dret a esperar que el nou bisbe esdevingui referent dels que van creure en el Vaticà II, que aposti per aquell model comunitari de poble de Déu arrelat al país, a la gent, i que ajudi a cercar respostes als reptes col·lectius de creients i de ciutadans que treballen plegats per la fraternitat. Serà un bon bisbe per a Girona i per a l'Església catalana, Francesc Pardo? Deixem que ho digui la història. Té fusta per ser-ho.