L'Enric recupera d'un antiquari un quadern que li canviarà la vida. El dietari revela una informació espantosa: la història de Sebastià, un català que va ser obligat a filmar presos i oficials nazis en posicions eròtiques al camp de concentració de Mauthausen. L'Enric, un apassionat de la fotografia, vol fer justícia i, a partir de les pistes que li proporciona el quadern, comença la seva pròpia recerca. La investigació, però, aviat toparà amb impediments i de mica en mica descobrirà que la realitat pot ser molt variable i que tothom no és qui sembla.

Aquest és l'esquelet argumental d'El fotògraf (Alisis), la nova novel·la de l'escriptor lleidatà Òscar Palazón, que resideix a les Borges del Camp.

Per buscar l'origen d'El fotògraf s'han de recular 24 anys, quan l'escriptor va visitar el camp de concentració de Mauthausen durant un viatge escolar a Àustria: «El silenci que s'hi respirava em va impressionar tant que, al cap de tot aquest temps, el vaig recuperar per a la novel·la»: «Un silenci estrany [...] com un embolcall de paper de seda que ho cobreix tot i esmorteeix la sons dels vius. És, potser, la veu dels morts, que no volen callar», comenta l'autor.

La novel·la està basada en personatges i fets reals. D'una banda, els presoners republicans Francesc Boix i Antoni Garcia (que era de Tortosa), i el caçador de nazis Simon Wiesenthal. D'altra banda, les pel·lícules pornogràfiques que els nazis van enregistrar a Sachsenwald per a consum propi. Aquests tres ingredients es barregen a El fotògraf per obtenir «una novel·la psicològica i d'intriga amb un rerefons històric».

Palazón vol deixar clar que l'època en què transcorre part de l'acció no vol aprofitar l'èxit de llibres com El noi del pijama de ratlles: «Vaig triar-la per facilitar-ne la documentació. La Segona Guerra Mundial és un període relativament recent. La gent n'ha vist pel·lícules i n'ha llegit llibres. És per això que, a la novel·la, no parlo de les coses que tothom coneix. Al contrari, esmento detalls poc coneguts, com ara les dianes que alguns presoners portaven a la part de l'esquena de l'uniforme.»

El títol no només fa referència als personatges, sinó també a l'estil visual de la novel·la. Segons l'autor, «els capítols són com fotografies, amb tot el que això implica, és a dir, que ofereixen una visió retallada de la realitat; el lector ha d'adjuntar-les i decidir quina és la imatge global que n'obté».

Aquesta novel·la arriba després d'Un rostre que no és meu (Cossetània Edicions), l'obra guanyadora del premi Vila de l'Ametlla de Mar, en la qual Òscar Palazón reflexiona sobre la identitat i les màscares que hom es posa per semblar allò que no és i que voldria ser. Per l'escriptor, El fotògraf té certes similituds amb Un rostre que no és meu: «Les obsessions d'alguns personatges són les mateixes, encara que el tractament que en faig és diferent. L'estructura, en canvi, és totalment distinta», segons diu l'autor, que afegeix que El fotògraf «té dues línies argumentals, distanciades en el temps, que van aproximant-se cada cop més fins a xocar entre si».