En el meu llibre de memòries em refereixo sovint al bisbe mort ahir: «Joan Carrera, actualment bisbe auxiliar de la diòcesi de Barcelona i en aquell moment (anys cinquanta) vicari de la Barceloneta, m'explicava la seva labor pastoral i social prop dels immigrants. Anys més tard, després de sortir de la presó, vaig tornar-me'l a trobar a la parròquia del barri badaloní de Llefià. Anava a veure'l amb el meu cotxe i de vegades em quedava a dinar amb ell i la seva mare. Em va venir a veure a Banca Catalana per sol·licitar-me recursos per als serveis socials de la parròquia i per a l'editorial Nova Terra, que dirigia. Més tard, com a membre d'Acció Catòlica Obrera, va participar a Montserrat en la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya.» En el llibre, jo, com a catòlic, em defineixo com un soldat de l'exèrcit derrotat del cardenal Montini, el papa Pau VI, que va cloure el concili. La mort de Joan Carrera m'ha suggerit les paraules que segueixen.

Ha mort el bisbe Carrera, vicari de la Barceloneta, rector de Llefià i bisbe auxiliar de Barcelona. A tot arreu va actuar amb comprensió i actitud d'acolliment, fent opció pels humils, la justícia i la llibertat i practicant un catalanisme de visió global, realista i integradora del país. Tot plegat n'ha fet el representant d'una Església catalana amb vocació catòlica –és a dir, universal– i oberta a un gran diàleg popular i autoexigent. Un bisbe que va sintetitzar bé la seva il·lusió i la seva esperança dient: «El nostre somni va ser el concili Vaticà II.» I el seu neguit ha estat veure si el Vaticà II realment era capaç de renovar a fons i d'una manera equilibrada l'Església i, en general, els cristians i la societat.

(*) Expresident de la Generalitat.