A quart de batxillerat va aparèixer un alumne nou. Es deia Eduard Comabella, era alt i desmanegat, mirava amb uns ulls de carbó brillant i vivia a Sant Andreu de Llavaneres. L'ordre alfabètic va fer que seguéssim de costat al mateix pupitre. Jo li parlava de pel·lícules i ell em parlava de tennis. Dibuixava un rectangle i m'introduïa en el reglament del joc o m'explicava el partit que havia jugat el cap de setmana. De tant en tant deia frases en castellà, sobretot quan citava converses amb la família. Si no fos que no en feia la cara ni en duia la indumentària hauria dit que el company de pupitre pertanyia a la colònia més pija de Llavaneres.

Un dia el vaig dur al meu terreny i vam filmar una pel·lícula en 8 mm. Res: un exercici de plans i contraplans que no durava ni tres minuts. Un noi sense bitllet mira d'escapar-se de la persecució del revisor d'un tren. Jo portava la càmera. El noi sense bitllet era Eduard Comabella.

No va fer el curs següent, i el contacte es va acabar. Només de tant en tant ens vèiem pel carrer i ens saludàvem. Li vaig saber un disgust amorós. Un dia em van dir «en Comabella pinta», i em vaig pensar que era un altre Comabella. Però en Comabella pintava. Li vaig veure dos o tres quadres que no em van dir gran cosa.

A principi de maig del 1988 es va anunciar una exposició de Comabella a la galeria Minerva de Mataró. Si els dic que, vint anys més tard, encara em ressento de l'impacte, facin-me confiança: no menteixo ni exagero. De vegades penso en la força de les teles recremades, en les rates blanques i negres que les poblaven, en el vol d'una òliba. Caram, el tennista de Llavaneres. Si que tenia vida interior.

El dia 11 de maig, uns dies després d'inaugurada l'exposició, Eduard Comabella va baixar a Mataró des de la casa de Llavaneres amb vistes al cementiri on vivia sol i tenia l'estudi. Va entrar a can Boter, l'adrogueria del carrer de Barcelona situada al davant de la galeria on s'exposaven els seus quadres, i va comprar líquid inflamable. Va baixar en direcció a la platja i va entrar a la caseta del vàter del restaurant La Marina, l'únic element que es mantenia dret després que l'establiment s'hagués cremat fortuïtament, un temps abans. La caseta s'alçava entre un munt de cendra i fustes ennegrides. Comabella es va ruixar amb el líquid i es va calar foc. El personal de can Margarit, un xiringuito del davant, va córrer amb una manta. No va tenir utilitat.

El dia abans, Comabella s'havia trobat amb Pere Pascual, el crític d'art de Televisió de Mataró, que li va recordar que l'endemà li havia de fer una entrevista. Comabella li va dir: «No pateixis, que demà jo seré l'estrella de la televisió.»

Vaig assistir a l'enterrament en companyia de Josep Fradera, el regidor de Cultura de l'Ajuntament de Mataró a les ordres del qual en aquell moment jo treballava. Quan érem al cementiri li vaig dir: «Fradera, em sembla que no som ben rebuts.» La família del mort, des d'un racó, mirava el grupet que formaven els amics de Comabella, gairebé tots artistes, com si els acusessin d'una cosa lletja que no vull ni pensar. I això que havien portat la caixa a coll i exterioritzat molta afectació. El grupet d'amics, a la vegada, ens mirava a nosaltres dos, sols en un altre racó, com indicant que l'acusació havia d'anar dirigida a qui pertoca, als polítics, a l'administració, als que concedeixen o neguen subvencions. Mai no havíem tingut cap relació amb Comabella ni ell amb nosaltres.

L'altre dia es va presentar a Mataró un vídeo que Comabella va gravar dos o tres dies després d'haver inaugurat l'exposició i dos o tres abans de la immolació. Hi ha imatges de l'exposició que permeten saber en quines teles i en quins detalls concrets d'aquestes teles l'autor projectava l'atenció. Hi ha imatges també de la seva isolada casa de Llavaneres. Un niu d'òlibes que cacen ratolins, un tràveling sobre el camí que s'allunya de la casa, una tela feta amb un cop d'escombra, una entrevista a la dona de fer feines, el cementiri on el portaríem a enterrar. Al final, la càmera entra al femer de la casa i s'hi entreté. Surt per veure la lluna, i torna al femer. Torna a sortir per retrobar la lluna, i de nou torna a les escombraries. «Que maco que és, això», se sent que Comabella diu des de darrere la càmera.

Jaume Simon està aplegant obra del seu amic Eduard Comabella per fer-ne una exposició al desembre. Em sembla que ens tornarà a impressionar. Em sembla que Comabella ens impressionarà per sempre.