Amb tot el respecte per a la resta de premiats, inclosa la flamant guanyadora del Bertrana, Sílvia Soler –autora també de 39+1 i de la seva continuació, 39+1+1, que suma 41, com les edicions del Bertrana: així ho va fer notar el presentador, Martí Gironell, potser emulant el gran cabalista gironí Bonastruc ça Porta–, el gran protagonista de la festa literària i social dels Premis Literaris de Girona, ahir a la sala simfònica de l'auditori, va ser Adrià Bofarull-Solé, el guanyador del premi Ramon Muntaner, de literatura juvenil. Aquest gironí de només 20 anys, rècord absolut de joventut en els Bertrana –és a dir, de tots els premis aixoplugats sota aquest genèric col·loquial–, estudiant d'arquitectura a la UdG, va rebre l'ovació més gran de la vetllada quan es va anunciar el seu nom com a guanyador. D'acord, portava una claca important –havia demanat vint-i-cinc invitacions a l'organització, a canvi de no dir a ningú (bé, només als seus pares) que ell era el guardonat–, que es va situar a la part superior esquerra de la sala, com si fossin les enfants du paradis o del galliner, però això no explica del tot el volum desbordant de l'ovació a aquell jove «tan insegur» (va dir ell) que li va fer falta «una empenta» de la seva mare per presentar-se al premi. Més que una empenta, va ser ella qui directament va presentar l'original al premi, convençuda al cent per cent de les virtuts literàries del seu fill. «Amb aquest premi tens l'empenta necessària», li va dir el presentador, el periodista i escriptor Martí Gironell, un altre amant de les intrigues medievals, després que l'Adrià parlés amb naturalitat de com havia reunit «tots aquells ingredients que fan que una novel·la sigui una mica sucosa», en el seu cas ambientada a la Girona dels segles XIII i XIV.
Prèviament, l'Adrià s'havia afegit a la tendència marcada pel conseller Joaquim Nadal, durant els primers moments de l'acte, que consistia a saltar directament a l'escenari sense haver de recórrer a les distants escales laterals. Nadal va pujar i baixar amb una agilitat que va encoratjar altres protagonistes de l'acte, mentre Gironell els animava a tirar pel dret i superar aquesta alçada no olímpica però sí força respectable, sobretot quan es tracta de no caure i quedar en ridícul davant de 700 persones.
L'anecdotari de la nit no va ser ampli, però sí cal remarcar el ferm posicionament del president de la Fundació Prudenci Bertrana, Esteve Vilanova, contra el Manifiesto por una lengua común i els seus partidaris, començant per Vargas Llosa, en un exemple de resistència que va recordar els moments fundacionals del Bertrana, millor que el vídeo retrospectiu que va precedir el lliurament del premi: amb les seves paraules, Vilanova va saber transmetre que encara és necessari un premi com aquest per a una cultura com la nostra.
)
