Encara que hi dediqui l'espai d'una columna, cada viatge en un tren de llarg recorregut aporta material per a una tribuna d'aquest diari. En el cas que el llarg recorregut sigui d'un lloc de Catalunya a un altre del País Basc, l'experiència podria ser suficient per donar peu a un llibre o, més aviat, a un memorial de greuges o una novel·la escrita des dels més alts cims de la desesperació. No és que hagués oblidat l'experiència, però posem-hi que determinades circumstàncies personals, per no dir que concretament econòmiques, em van dur fa poc a repetir el viatge en Talgo de Barcelona a Sant Sebastià. És un Talgo, però deu ser el més vetust i incòmode que la Renfe deu tenir a l'abast per posar en circulació. Que l'anomenin Miguel de Unamuno no sé si es correspon a un determinat criteri literari. En tot cas, a la Renfe encara es deu tenir pitjor opinió de Pío Baroja, perquè amb el nom de l'autor d'El árbol de la ciencia s'ha batejat el tren expreso de nit que suposadament comunica Barcelona amb el País Basc. Un vertader horror, un patiment nocturn que, durant dues hores, para en una estació aragonesa de la qual no recordo el nom. Si el Talgo diürn provoca «angustia» unamuniana, l'expreso nocturn condemna a una mena d'abúlia de personatge de Baroja.

Des de fa un cert temps tinc la sensació que el tren pot ser el mitjà de transport més modern i a la vegada pot ser el més vell. Dins del sistema centralista-radial característic de l'Estat espanyol, des de Madrid cap a la resta tendeix a la modernitat. A Catalunya, sovint, encara se sent que és vell. Però quan es tracta de comunicar amb el País Basc, el tren renova un antic insult. És una paranoia? No ho crec. En tot cas, cada viatge fa sospitar que no és casual aquest mal servei. En fi, que no hi ha més remei que prendre-s'ho amb calma o com una oportunitat per fer amics. Quan vaig començar el viatge, vaig mirar malament la viatgera del costat: no parava de telefonar. Quan vam arribar a Sant Sebastià, ella ja m'havia explicat mitja vida. I era prou interessant.