És un tòpic mediàtic que el creixement de la Xina en els últims trenta anys a taxes superiors al 9% és imparable i aviat el seu PIB superarà el d'Alemanya i el Japó, i se situarà com la segona economia mundial, darrere dels EUA.

És una veritat econòmica incontestable que el creixement a partir de nivells baixos és fàcil, i a mesura que es produeix l'increment de rendes aquest es torna progressivament més difícil i requereix mesures i equilibris més integrals i complexos.

Hi ha raons per pensar que després dels Jocs Olímpics l'economia xinesa, en què conviuen, en una part del territori, un mercat lliure quasi totalment desregulat i, a l'altra, un règim marxista ortodox amb una economia centralitzada i planificada, tindrà una pausa en el creixement i, a mitjà termini, una crisi d'estabilitat.

La inflació real de l'economia xinesa està continguda per la subvenció estatal dels productes energètics en més de 26.000 milions d'euros l'any; els interessos tenen un diferencial del 4% entre préstecs i dipòsits, la qual cosa desincentiva l'estalvi i requerirà a mitjà termini un ajust que contraurà el crèdit i afectarà el creixement; la moneda està artificialment subvalorada per incentivar l'exportació, però a mesura que el nivell de vida puja i l'economia interna s'internacionalitza i encareix el mercat domèstic, hi ha un greu problema de contaminació ambiental que requereix mesures de control dràstiques i urgents; subsisteixen dues economies i dos nivells de vida que fracturen la cohesió interna...

És a dir, l'economia xinesa ha crescut molt fins ara, basada en la laboriositat dels seus treballadors, el cost de mà d'obra baix, i l'objectiu individual i nacional de millora del nivell de vida. Aquest creixement ha tingut lloc amb mesures governamentals que l'han afavorit per sobre de qualsevol altra consideració, eliminant sense cura els impediments que el podrien afectar. Aquesta situació més enllà dels problemes conjunturals actuals, alguns abans mencionats, és insostenible per raó del seu èxit, perquè la situació actual de l'economia, de les empreses i de la població xinesa és diferent ara de la que ha estat en el passat, quan aquestes mesures han tingut un èxit indubtable.

La manca d'un sistema judicial independent, d'un règim de propietat intel·lectual rigorós, la incidència i importància de les empreses estatals en l'economia amb efectes destorbadors en el mercat, el control quasi absolut per part de l'Estat de la recerca i el desenvolupament, i la realització d'infraestructures de grans dimensions i impacte, algunes sense lògica econòmica, són qüestions que requereixen solucions si el creixement s'ha de mantenir per convertir el país més poblat del món en la segona, i en un futur primera, economia mundial.

La pregunta que cal fer-se és si sense un règim de llibertats pot un país arribar a ser de manera estable una gran potència mundial en el segle XXI. Si se segueix l'experiència històrica del segle XX s'arriba indefectiblement a una resposta negativa perquè els exemples d'Alemanya, el Japó i la URSS són contundents i coincidents: en tots els casos els mateixos règims dictatorials que els van fer créixer com potències militars i econòmiques, els van conduir a la seva desintegració. No sembla que es pugui discutir que nomes l'economia de mercat amb normes que la regulin i estructurin, evitant les pràctiques abusives, és a dir, fent que les regles de mercat siguin d'estricta aplicació per a tots, pot produir un creixement econòmic sostenible. Perquè això es produeixi és necessària la democràcia com a norma política de convivència i de verificació de les accions de govern de la qual es deriva l'existència d'una oposició que críticament controli l'acció del govern i arribi a substituir-lo si aquest practica polítiques que la majoria considera que van contra l'interès general. Aquesta experiència històrica és també d'aplicació a la Xina actual com a potència econòmica emergent.

En els anys seixanta, el creixement econòmic espanyol, sota la dictadura, va millorar significativament el nivell de vida de la població, però va desembocar en una confrontació social als anys setanta com a conseqüència de la primera crisi energètica mundial, que, a banda de generar una parada del creixement, només la democràcia va acabar estabilitzant després d'anys de confrontació social i política. De la mateixa manera, és previsible que aquesta situació es produeixi a la Xina per raons semblants, perquè també patim ara una crisi mundial. És cert, però, que per arribar a la democràcia és necessari un nivell de renda mínim de la població, i és cert que el desenvolupament d'una part del país l'ha aconseguit en els últims trenta anys, i per això ara el trànsit és possible, però un canvi de règim de la profunditat que la Xina necessita per arribar a la democràcia, que va ser delicat i difícil a Espanya, ho és encara més a la Xina; però possible, perquè ambdós pobles tenen el record d'una guerra civil que a Espanya va guanyar el feixisme i a la Xina, el comunisme, i va causar un nivell de devastació o patiment tals que la ciutadania no està disposada a repetir-la. És potser aquest temor el que pot contribuir a fer possible l'ajust polític i social que suposa un canvi de regim com el que ara resulta necessari.

Quan es parla de l'èxit econòmic de la Xina i del trànsit de país del Tercer Món a primera potència mundial sense solució de continuïtat s'oblida que mai en la història recent de cap poble ha estat possible una transformació d'aquesta magnitud sense convulsions, i la Xina no pot ser-ne l'excepció. El comportament social i les tensions econòmiques associades al creixement tenen lleis d'aplicació quasi tan universals com les físiques a la naturalesa. Les coses no per evidents deixen de ser certes.