Un dia d'aquests crearé un bandera catalana nova, que serà la més catalana i independentista de totes les banderes catalanes que s'han fet, es fan, es desfan i s'aixequen per damunt dels nostres cors. Estic rumiant quin distintiu posar sobre les quatre barres bàsiques. Si una rodona, si un quadrat, si una figura zoomorfa, si una d'antropomorfa, si una lluna, un sol o unes borles de domàs. Potser agafaré unes tisores i li faré un serrell. Una bandera amb serrell causaria sensació en el concert dels països sense Estat i fins i tot dels que tenen Estat.

Perquè la meva bandera triomfi confio en la col·laboració d'alguns diaris digitals i blocs freaks i, sobretot, en la de les forces polítiques catalanes. Sempre hi haurà aquell partit d'oposició municipal o governamental que per comprometre l'alcalde o el president de sang nacionalista poc calenta l'obligui a votar a favor de la meva independentista bandera. O al contrari: sempre trobarem aquell alcalde o aquell president nacionalista que penjarà la meva bandera al balcó o l'enfilarà al pal per deixar en evidència l'oposició, la qual indefectiblement protestarà. Els partidaris de la meva bandera acusarem de ser uns botiflers els partidaris de la convencional, la de les quatre barres dissenyades per Guifré el Pelós imitant Tàpies. S'ha d'estar en un núvol i cadira per defensar una bandera tan insípida. Els defensors de l'estelada blava i els de l'estelada groga seran als nostres ulls uns tous i uns nenes.

De totes maneres, no tinc pas pressa. Si la meva bandera no es fa famosa avui, ja ho serà d'aquí cent anys, si abans no en surt una altra que la neutralitzi. Jo calculo que d'aquí cent anys encara farem crides a favor de la imprescindible unitat dels partits catalanistes i nacionalistes entorn d'uns mateixos objectius i sota una mateixa bandera. La meva, naturalment. La guerra de banderes era abans entre l'espanyola i la catalana. Ara la guerra és civil, i en les guerres civils es va a tot o res.

Potser li faré uns tirabuixons. No, callin: la permanent.