A rran d'algunes de les darreres manifestacions sobre la situació lingüística a l'Estat espanyol i el reconeixement de la llengua catalana, tal volta caldria ara centrar el debat, ampliar els punts de mira i no menysprear ni oblidar algunes premisses essencials. Potser ja és hora que, sense miraments ni complexos, recordem i fem explícita l'anomalia democràtica que, dins el marc de l'Estat espanyol i la UE, pateix encara la llengua catalana i, per tant, els ciutadans que formen part d'aquesta comunitat lingüística. Per bé que aquest context no justifica certes d'actituds, sí que es veuen en bona part emparades per un marc legal excepcional.

Després de més de 30 anys de la fi del règim franquista, l'estructura de l'Estat, amb el suport legal de la Constitució, continua consagrant uns privilegis a la comunitat lingüística castellana per damunt de les altres comunitats lingüístiques, en contra dels principis d'igualtat de tots els ciutadans davant de l'Estat. Els processos de transició democràtica en les societats avançades han democratitzat també el reconeixement equitatiu dels ciutadans davant de l'Estat pel que fa a la llengua, de manera inequívoca en tots els àmbits, inclòs el socioeconòmic quan el gruix poblacional i econòmic ho permetia, condició que el català supera amb escreix en relació amb la resta de casos comparables. Així, la supremacia lingüística d'una suposada llengua comuna o franca a Bèlgica, el francès, respecte del neerlandès o l'alemany, va evolucionar al llarg del segle XX vers un model propi de les societats avançades i d'acord amb el principi d'igualtat dels ciutadans que culminaria el 1962. El Canadà ja el 1867 s'avançava en un reconeixement en matèria de no privilegis lingüístics segons comunitats i consolidava la igualtat lingüística plena entre anglès i francès el 1982. En un exemple més recent i propi de les transicions democràtiques, la fi de l'apartheid sud-africà amb la nova Constitució del 1996 va reconèixer 11 llengües oficials de l'Estat i les diferents llengües minoritàries. En d'altres casos, la democratització dels estats ha anat acompanyada de processos de modificació de fronteres que han garantit el reconeixement de les llengües. I fins i tot en països de colonització recent, les incipients democràcies prenen mesures per pal·liar l'hegemonia d'un poble o ètnia per damunt dels altres, tot reconeixent per exemple com a llengua oficial una que no formi part de cap dels grups majoritaris. Les formes són diverses, però certament la situació excepcional de l'Estat espanyol és vergonyosa. Sorprenentment la Constitució Espanyola perpetua encara els privilegis de la llengua caste-llana per sobre de les altres. Per bé que hi ha altres llengües pròpies europees menys reconegudes que la nostra, no hi ha dins la UE, ni dins el context dels països democràtics desenvolupats, una llengua pròpia tan parlada i tan coneguda com el català que no sigui oficial a l'estat en les mateixes condicions que les altres llengües plenament oficials d'aquest.

Per exercir els propis drets davant de l'Estat cal de manera indispensable el coneixement del castellà, drets que no es poden exercir plenament amb el coneixement del català. S'esdevé un racisme lingüístic, amb l'agreujant de la trampa de la conversió a través del coneixement del castellà. Com si només l'oportunitat de l'accés al mitjà oficial ja avalés l'exercici dels drets. El coneixement del castellà, no esdevé, doncs, una eina al servei de les capacitats comunicatives d'una altra llengua, de l'apropament d'una altra cultura i entesa de la diversitat lingüística, sinó el canal indispensable per exercir plenament els drets com a ciutadà, usuari i consumidor, que es neguen per la Constitució en igualtat de condicions pel que fa a les altres llengües i que es perpetuen constantment en les disposicions i actuacions de l'Estat que se'n deriven (com les 150 normatives que imposen únicament el castellà en l'etiquetatge de productes de tot tipus).

El criteri de majoria –d'ètnia majoritària– que justifica la superioritat d'una llengua respecte a les altres, imposa també un bilingüisme asimètric exclusiu de les comunitats on hi ha d'altres llengües pròpies. Es dóna la paradoxa que no només és inexistent el plurilingüisme oficial de l'Estat, sinó que, per assegurar l'hegemonia i la superioritat d'una llengua, només els ciutadans i ciutadanes d'altres llengües estan sotmesos al règim oficial bilingüe.