Mea culpa entonat, ni que sigui de forma tímida, pels partits polítics catalans pel que fa a la perplexitat de la nostra ciutadania. S'endevina en el to d'alguns dirigents si no un reconeixement de no haver estat a l'altura diverses vegades en els últims anys, almenys un reconeixement de les seves profundes limitacions. Escoltava ahir Puigcercós parlant de col·lapse social i polític, i no hi veia agressivitat verbal sinó admissió de les limitacions de la política. De la política catalana, s'entén. Observava les cares al Fossar de les Moreres o a les ofrenes florals i copsava un ambient de decepció, però també d'una evidentíssima sensació d'haver tocat fons. Ens toca algun èxit, ens cal algun èxit. L'aposta per la unitat política en la negociació del finançament podria configurar un primer (i tímid) èxit després de massa anys d'estupefacció, divisió i mala gestió dels reptes. Sembla que la classe política comença a adonar-se que el sectarisme no dóna rèdits, ni tan sols dels electorals. Que les nostres institucions valen alguna cosa més que una carrera professional, que amb determinades coses no s'hi juga i que una certa magnanimitat (o humilitat) no és només agraïda pel públic, sinó també essencial per a qualsevol tipus d'èxit perdurable. Fins i tot TV3 comença a fer una millor cara, com a mínim oferint-nos un programa de celebració de 25 anys que venia a dir: «Ho veieu? Som alguna cosa més que això que hem vist últimament. En sabem. Som millors que això.» Ressonen dins del meu cap les paraules d'Obama fa dues setmanes, «Amèrica és millor que això», i em fa la sensació que fins i tot Montilla les assumeix com a certes aplicades a Catalunya. I si m'equivoco i ningú no se n'adona, diria que els equivocats serien ells.

Ha arribat l'hora de fer coses en positiu, de construir i prou destruir, de tirar endavant coses perdurables, i no la gestió del dia a dia en favor d'uns interessos massa particulars. L'entonació d'aquest mea culpa és molt silenciosa, i fins i tot desafinada. Entenc molt bé que hi hagi qui ni tan sols la percebi, potser és una música que m'invento. Però de debò que ensumo vestigis d'harmonia quan tot semblava caos. Un caos que semblava que anava molt bé als qui creien que com més malament, millor. El col·lapse s'ha fet massa evident. I no és un col·lapse que afavoreixi cap independència de Catalunya. Crec que això també és ara ben visible.