A primera hora del matí, que en un dia de festa són les nou, els polítics van a despentinar-se una mica davant el monument a Rafael Casanova, on són rebuts sempre a crits, siguin de la formació que siguin. Després es passen la pinta pel cap, es lliguen al coll la corbata que es treuen de la butxaca i van al parc de la Ciutadella per assistir a l'acte institucional. Els que han cridat i xiulat també canvien d'indumentària i d'actitud, i igualment es dirigeixen cap al parc, on assistiran a la cerimònia amb rigorós silenci.

L'acte amb motiu de l'Onze de Setembre, tal com es munta des que el president Maragall va donar les ordres oportunes, recorda molt aquells antics matins de diumenge en què els barcelonins s'acostaven al parc de la Ciutadella per escoltar les peces que oferien uns músics refugiats en un quiosc. De fet, a l'esplanada de davant de la cascada on té lloc l'acte hi ha un quiosc d'aquests que dic: aquella mena de gàbia d'ocells o de pagoda japonesa que serveixen o havien servit per oferir pasdobles i fragments de sarsuela als barcelonins de l'època de La senyoreta del paraigua.

Només que per la Diada les músiques frívoles i rítmiques són substituïdes per audicions de més gravetat. Ahir l'orquestra de l'Esmuc va oferir Recordant Vic, de Joaquim Serra, i Sol ixent, d'Eduard Toldrà. Una mica duret per ser escoltat a peu dret i a ple sol. Sort que ben aviat la mateixa orquestra atacà Juny, la cèlebre sardana del rellotger de Sant Feliu de Guíxols Juli Garreta. I encara més sort que seguidament va pujar a l'escenari la cantant Lídia Pujol, que va oferir dues cançons tradicionals catalanes –El testament d'Amèlia i Caterina de Lió–, segons la seva particular manera, o sigui molt bé. Molt emotiva va ser la lectura d'uns fragments de textos de Mercè Rodoreda a càrrec de la jove actriu Alba Pujol. Aquest any en fa cent del naixement d'una escriptora que pel fet d'haver escrit una novel·la la protagonista de la qual es diu o li diuen Colometa la gent es pensa que era una dona una mica fleuma. Els textos llegits ahir, que parlen de la fèrria voluntat d'escriure, de l'orgull personal, del patriotisme entregat i de les amargors de la guerra demostren tot el contrari. Mercè Rodoreda era una dona de caràcter de ferro. Catalunya, dispensin que arribat en aquest punt m'embali, potser necessita en aquests moments històrics més tremps d'acer com Mercè Rodoreda i menys nyeu-nyeus. L'acte va acabar amb una actuació de l'orquestra i el cor del Palau de la Música Catalana, una institució filharmònica que aquest 2008 també compleix cent anys. Com a homenatge a «la comunitat germana de les Balears» i en record d'Amadeu Vives, fundador del Palau i compositor de la peça, van interpretar La Balanguera. Després van arrencar amb un vibrant Cant de la senyera, que té música d'un altre dels fundadors del Palau, Lluís Millet.

L'acte havia començat a dos quarts de dotze. Mitja hora abans que altres anys perquè el president Montilla a primera hora de la tarda havia d'agafar el TAV cap a Saragossa. Primer «la comunitat germana de les Balears», ara Aragó... La Confederació Catalanoaragonesa que Pasqual Maragall volia refundar sembla que té trajectòria llarga. El motiu de la visita de Montilla a Saragossa és que avui l'Expo dedicada a l'aigua que se celebra en aquella ciutat té Catalunya per convidada oficial. Anar a l'exposició de l'aigua en un any que a Catalunya serà recordat per la sequera, té el seu què. La Mare de Déu del Pilar devia estar engelosida de la de Montserrat, via conseller Baltasar, i el President ha anat a fer-hi les paus. Les bones relacions amb els comunitats són fonamentals en aquests moments de negociacions fiduciàries.

A l'inici de l'acte van desfilar els Mossos d'Esquadra d'aquella manera tan poc marcial que desfilen –la barbeta amunt, senyors–. La bandera que es va hissar va ser oferta per l'alcaldessa de Ripoll. Ripoll bat tots els altres centenaris d'aquest any: fa mil anys de la fundació del monestir per l'abat Oliba. Mentre la bandera s'aixecava es van cantar Els segadors. La gent del públic volia veure si el president Montilla cantava l'himne. «Mira, mira, sí que canta.» José Montilla és, en aquests casos, un home molt observat. Noto un creixent corrent de simpatia cap a la seva persona. Montilla ha ofert i ofereix moltes sorpreses a la gent que al principi no hi creia.

A la sortida del parc, una senyora d'aquestes que fins a última hora d'aquesta setmana ha dubtat si fer o no fer el pont de l'Onze de Setembre comentava a la seva colla d'amigues: «Hem fet molt bé de quedar-nos i venir.» A aquestes senyores el Cant de la senyera final els ha donat vitamines per tres o quatre dies. Les festes patriòtiques són per això. Visca Catalunya.