De nou arribem a l'Onze de Setembre, la commemoració de la pèrdua de les llibertats nacionals arrabassades per Espanya ara fa 300 anys. Altra vegada la Diada nacional se'ns presenta amb un escenari polític complex, que pot esdevenir crític si en els propers mesos no s'aconsegueixen desencallar positivament qüestions com ara l'endèmic mal finançament del país o la sentència del Tribunal Constitucional que amenaça de retallar encara més l'Estatut d'autonomia referendat pel poble de Catalunya ara fa dos anys. El país novament es veu abocat a una situació de crisi nacional –o si es vol de perplexitat, segons afirma un recent estudi de l'IEC– que exigeix respostes polítiques i cíviques clares i contundents, i sobretot la unitat de tots.

Aquest any, però, commemorem també el naixement ara fa 100 anys de l'estelada. La senyera independentista amb el triangle i l'estel, creada per l'activista i polític Vicenç-Albert Ballester, que simbolitza en definitiva el naixement de l'independentisme modern.

Al llarg de tot aquest temps l'independentisme, en totes les seves expressions polítiques, ha viscut períodes d'alts i baixos, i ha passat de governar el país en temps de la República a ser perseguit i reprimit durant el franquisme. En les darreres dècades del segle passat, després de la recuperació de l'autogovern i de les institucions pròpies del país, el moviment independentista s'havia volgut presentar com quelcom caduc, antic i desfasat més propi de l'inici del segle XX que no pas de començament del XXI. Els fets i la realitat, però, són tossuts i l'independentisme, lluny de desaparèixer, en aquests darrers anys ha augmentat la seva força, a Europa han crescut nous estats, i ERC ha aconseguit els seus millors resultats des de la República.

Ara fa tot just deu anys hauria estat impossible que el conjunt de les forces polítiques catalanes treballessin juntes per millorar l'autogovern i el finançament de Catalunya, quan ni tan sols els dos grans partits eren capaços d'admetre aquestes necessitats. Avui això és possible gràcies a la feina i la persistència d'ERC. No només això, sinó que any rere any les enquestes reflecteixen l'augment del nombre de ciutadans que entenem que la millor relació que podríem tenir amb Espanya seria a través d'un estat propi català. Ens trobem, doncs, sens dubte, molt més a prop de fer realitat el somni de Macià i Companys, el somni de viure en un país lliure.

Però encara queda molt de camí per córrer. Com deia al principi, aquest Onze de Setembre se'ns presenta amb un escenari polític complicat que requereix la unitat dels partits catalans. És necessari que l'estelada, símbol de la defensa de les llibertats nacionals de Catalunya, torni a onejar com a símbol de la insurrecció de Catalunya contra els abusos del govern de Madrid. Només així, amb la unitat de tots els partits catalans, serem capaços de fer avançar el país cap a la independència, moment en el qual, en paraules del mateix Ballester, tornaria a onejar «de bell nou la bandera de les quatre barres, la Bandera Catalana, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors. Ben alta, ben dreta i ben sola!»