Ahir a la tarda, a la sala de reunions 2113 del TNC, una desena d'actors posaven a prova la veu contrastant-la amb la partitura interpretada al piano. Era el primer assaig després de la tornada de vacances. De fet, és pràcticament dels primers assajos, perquè al juliol només se'n van fer nou sessions. Mentrestant, Joan Lluís Bozzo, el director, seia a la sala d'assaig (la sala de pintura) amb l'escenògrafa on s'intuïen unes tarimes que han de simular l'escenografia d'Aloma. El musical no s'estrena fins a l'octubre, i figura com la primera producció a la Sala Gran del TNC de la temporada. Ahir la sessió era de «disc ratllat», de repetir la tonada fins a l'esgotament, deia pedagògic el pianista.
A la Sala 2113 hi havia Julia Möller, l'Aloma jove de la producció. Generosa, ajudava la canalla de la producció a entonar la seva frase musical. El pianista, de fet, era condescendent i esperonava els nois que projectessin la veu. Mentrestant, Gisela Lladó (la Gisela d'OT i la Ventafocs de Boscos endins), Marc Pujol (el Jan de Boscos endins) i Anna Moliner (la protagonista del Super3 i la Caputxeta de Boscos endins), repassaven la lletra silenciosament. L'assaig no podia avançar gaire més per problemes familiars de Carme Sansa, que interpretarà l'Aloma adulta.
Dagoll Dagom no renuncia a presentar-se com la companyia de teatre musical de Catalunya, i acumula èxits incontestables: és el cas d'Antaviana, Mar i cel i El Mikado, entre molts altres. Sumen més de 3,5 milions d'espectadors en més de 5.000 funcions i prop de 35 anys d'història. El director artístic del TNC, Sergi Belbel, opina que, vist el panorama de les macroproduccions de musicals internacionals a Barcelona, la sortida de Dagoll Dagom, que no vol perdre l'ensenya de musical en català, és reivindicar textos (no necessàriament obres de teatre) d'autors catalans i ser un element de pes en la recuperació del patrimoni literari, obviat durant dècades. Un bon exemple d'això és l'encàrrec d'Aloma, una novel·la en què sovint s'entreveu una Rodoreda autobiografiada. La partitura, d'Alfonso Vilallonga, aporta un element més de risc al muntatge.
