Quantes vegades hem sentit allò que l'Empordà és el mirall de la Provença francesa o la Toscana italiana. Un mirall, sí, però esquerdat però a no dir trencat. L'Empordà, cada vegada més, està perdent l'essència, d'una comarca que aglutinava un conjunt d'elements ben diferenciats però que, alhora, es complementaven i que ha estat un del seus més valuosos patrimonis.Moltes vegades he fet, venint per la carretera de Figueres, un exercici d'imaginació. He visualitzat com quedaria la variant nord, veient-ho des de Casavells o Corçà. Sincerament, monstruós, patètic... un veritable atemptat al paisatge típic i identitari de tot l'Empordà. Un atemptat a un dels nostres valors més grans i del nostre patrimoni: l'encara –cada vegada menys– harmònic paisatge.
El camp agrícola amb els seus conreus, el turonet amb el castell d'Empordà i l'ermita del Remei, entre d'altres, resultaran greument afectats. A més, segons sembla, caldria fer una gran construcció en una zona inundable, i provocaria una forta contaminació acústica. Ja no importa foradar muntanyes o turons, enlairar carreteres replenes de formigó, la pèrdua del valor de les propietats agrícoles o dels habitatges de la rodalia. No es pot provocar els constants i encadenats impactes visuals i paisatgístics, i ignorar la importància de béns d'interès arquitectònic i cultural.
No, la variant nord no és ni alternativa ni solució de res. Que lluny que queda la Provença, que lluny que queda la Toscana. Fins quan?
