E l 10-A Catalunya sobreviu a la calor i el govern espanyol continua de vacances. És clar que el futur d'una nació no està determinat per cap data escrita en un text legal i molt menys si aquesta s'escau en plena canícula estiuenca del mes d'agost. Ara bé, diferent és que el que va passar ahir no tingui cap importància. El 9-A suposa un gravíssim cas de prepotència per part del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. No només per l'incompliment d'un precepte inclòs en tota una llei orgànica –un rang legislatiu de caire superior– sinó perquè aquest incompliment no s'ha donat per causa de força major imprevista sinó per la manifesta falta de voluntat de l'executiu estatal, durant els dos llargs anys que donava l'Estatut, per pactar amb la Generalitat un finançament ajustat a dret segons marca el text estatutari que el PSOE mateix va aprovar i que el poble català va referendar. I cal recordar que les lleis es compleixen o no, però no es pot triar quins punts d'una llei complim i quins no. No crec que passi, però posem el cas. Podria qualsevol ciutadà o ciutadana endarrerir el pagament dels impostos a Hisenda més enllà del mes de maig i juny preceptius legalment, al·legant que té voluntat de pagar però que primer vol negociar la quantitat que li toca desembutxacar i que tampoc cal ser rigorosos amb els terminis perquè no ve d'un mes? És clar que no, si no és que estigui disposat a pagar la multa pertinent. Aquest és un exemple demagògic? Des del punt de vista polític, sí. Des del punt de vista ètic, no. L'actitud de Zapatero és la de qui patrimonialitza el deure legislatiu. És a dir aquell que considera en propietat el cos legislatiu i per tant pot decidir quan i de quina manera decideix complir la norma.
Des de Locke i essencialment Rousseau amb el contracte social, fonament de la democràcia liberal, s'estableix que les lleis no són patrimoni de ningú sinó que emanen de la sobirania popular i per tant un cop redactades s'imposen a tota la societat per igual. L'individu cedeix drets com a contraprestació d'un bé major de caire general i s'organitza sobre la base d'una representació política. Per això, en termes clàssics, el que ha fet Zapatero s'anomena despotisme. Els espanyols, tant des del PP com des del PSOE, han dogmatitzat un concepte que és el respecte a l'imperi de la llei. Paradoxalment, l'incompliment de l'Estatut té més d'imperi que de llei. Probablement, en moltes altres qüestions Zapatero no s'hauria atrevit a incomplir la legislació. El problema és que els espanyols han interioritzat que amb Catalunya tot s'hi val i tot és possible (interpretant malament el poeta). És gratis. I hauria de deixar de ser-ho. De la contundència del discurs del president Montilla i dels fruits de la reunió d'ahir entre el govern tripartit i CiU cal esperar que aquest cop no sigui així. I és bo que s'enviï a Espanya aquest senyal d'unitat i força. Tot i que més enllà d'això convindria que els nostres representants comencin a explicar quines mesures prendran si el govern espanyol es manté intolerant. Una primera opció seria el compromís de tots els partits catalans, incloent-hi el PSC, de tombar els pressupostos generals en cas de fracàs. Perquè, en aquesta partida, Catalunya té les cartes marcades. Espanya ja fa segles que ens va furtar el pastís. De moment hem renunciat a la possibilitat que ens el tornin sencer. Però si ens limitem a dir que o ens en tornen un tros suficient per fer passar la gana o no en volem, és probable que ells continuïn menjant-se el pastís i nosaltres ens quedem igual, a pa i aigua.
