Es veu que Marçà (Priorat) és terra llibertària. Ho dic perquè allí hi va néixer –segurament entre d'altres– l'escultor Marcel·lí Giner Folch (1919-2006) i perquè veig que l'espècie continua, entre els qui conec, amb Jordi Martí i Font, que hi va treure el cap (mai millor dit, perquè el primer que ens treuen és el membre superior) el 1969, potser a l'estiu i –potser dels potsers– el temps, el juliol, en què Renfe m'acostava cap a l'Ebre, tot passant precisament per davant de Marçà.

Potser també m'arribà el plor de la seva mare expulsant-lo. Tot podria ser. En qualsevol cas, en el moment i lloc oportú, aquest xicot te'l pots trobar als llocs aparentment més dispars, però tots ben lligats, com un romesco, per motivacions no gens recòndites.

D'aquesta manera, Martí és fa visible a la Fira del Llibre Ebrenc, a Móra (cal donar suport als autors locals), a la Rambla de Tarragona manifestant-se contra la VII flota nord-americana, a la Serra d'Almos amb grups de jovent participant a la Trobada contra el Neoliberalisme i per la Humanitat (cal que «un altre món sigui possible») i així als llocs més no anunciats pels grans mitjans, és a dir, els llocs més alternatius, més del poble conscient i més agreujats, que són els agraris, fluvials i suburbials, allà on es concentren totes les tensions derivades del SPD (Sistema Planificat de Desordre) que vivim.

Per tant, en aquest caos delirant que és el Camp de Tarragona, el seu àmbit de residència, treball filològic, periodístic i sindical que és el seu, aquest xiquet no pot –ni vol– romandre en actitud sedentària, passiva ni funcionarial. Per tot això, en un moment que ara no puc precisar, me'l vaig trobar en una de les moltes salses en què vaig saber que estava posat.

I com que és franc, francot i gens infranquejable, vaig pensar que seria bo tenir-lo per amic. Ell devia pensar el mateix, i ve't aquí que aquí em trobo explicant les coses que sé d'ell. El perquè una persona, amb els anys, adquireix una consistència anarquista, llibertària o revolucionària (que deu ser el mateix) o bé una altra encarcarada, liberal-capitalista o conservadora, deu ser, també, un dels misteris entre els molts que no s'han revelat de l'existència humana. No aprofundiré per aquí, perquè em sento completament insolvent.

Només dir que els fets continuats parlen més i millor que totes les genealogies possibles i que totes les declaracions de principis, sovint només verbals. El cas és que, en la crisi profunda que tenim entre els sistemes polítics de representació, que és la crisi entre el que es pensa, es diu i es fa, l'opció llibertària segurament és la que connecta amb més intensitat en la conjugació de les dues llibertats fonamentals humanes: la personal i la col·lectiva, indestriables i necessàries ambdues.

Posats en aquest esglaó de l'escala de la vida, haig de dir que Jordi Martí, després del desori organitzatiu llibertari dels anys setanta i vuitanta, em fa l'efecte que, al costat d'altres tants com ell, ha vist la urgència de fer del pensament i l'organització anarquista una estructura mínimament adulta, que superi els antics estadis infantiloides que tan bé han anat, al llarg de la història, a l'estructura dominant. És el que van fer, al seu temps (el temps crític de la República i la Guerra Civil), dos homes de gran categoria estratègica en el camp anarcosindicalista, com van ser Joan Peiró i Andreu Nin. El primer el va afusellar Franco, el 1942, i el segon, els sicaris de l'URSS, el 1937, és a dir, els «redemptors» de la classe obrera internacional. És evident que tot això era una lliçó de la qual calia treure conseqüències. També em sembla evident que Martí ha pensat en tot aquest afer i que té en consideració l'exemplaritat d'aquests seus il·lustres i tràgics antecedents.

Per tot plegat –i en funció de com tenim el pati– no m'estranya que s'hagi vinculat tan fortament a la CGT (Confederació General del Treball) i que coordini la revista Catalunya d'aquest sindicat renovador de les formes de lluita dels treballadors, en paral·lel a les dels moviments socials, en aquest complicat moment d'atomització de les anomenades «forces productives», si és que encara es pot parlar en aquests termes. Tampoc em sorprèn que continuï portant la torxa llibertària al Priorat natal, havent fundat fa cinc anys, a Marçà-Falset, al costat de la historiadora Àngela Jackson, el periodista Toni Orensanz i el professor d'història Pere Audí, l'entitat No Jubilem la Memòria, que ha protagonitzat, amb exposicions, congressos i llibres, la recuperació històrica del que va passar al Priorat durant la Guerra Civil, entre els assassinats de la FAI, la presència de les Brigades Internacionals i el fet de ser rereguarda republicana (sanitària, alimentària i de reagrupament) durant la Batalla de l'Ebre, que aquests dies de finals de juliol ha acomplert els setanta anys del seu inici.