A més de la premsa (diària o setmanal, El Punt, La Veu de l'Ebre o l'Estel, entre altres) i la ràdio (concretament, si no vaig errat, a Antena Caro), Emigdi diversifica i amplia els seus missatges, les seves recerques, les seves entrevistes o les seves indignacions pels mitjans d'avui en dia: la teranyina informàtica de la xarxa –amb l'aranya electrònica que la va teixint– i aquest invent dels blocs, ja que és un consumat usuari expert de tots aquests artefactes.

Així, per exemple, he vist tot el que porta a terme, com a crític de guàrdia, al web llibresebrencs.org, informant de novetats i autors o valorant moviments artístics, literaris o periodístics de la història passada en aquestes comarques; o, per exemple, les entrevistes que fa a gent d'ara al programa Lletres Ebrenques (Carranza, Tibau, Aliern, Pujol, Guiu, i així fins a una cinquantena), converses que són una actualíssima radiografia biogràfica de la grafomania del nostre àmbit sudista i que, sens dubte, un dia o altre hauria de recollir en llibre, amb la finalitat, també, de mostrar al nord barceloní i empordanès que en aquesta antiga terra de vells i nous moros continuen quedant descendents que encara escriuen –com deia Ramon Muntaner del català de Mallorca– en «lo pus bell catalanesc que al món sia».

Jo em sento molt identificat amb aquest «bell catalanesc»: el trobo original, viu, dialèctic, didàctic i potser didascàlic. Del personal que conec, aquesta vivacitat la trobo, per exemple, en Manel Ollé, bruixot lingüístic del Montsià; en Salvador Carbó, sempre disponible a la Terra Alta; en l'empenta juvenil d'Albert Pujol, a la Ribera, i, naturalment, en aquest Subirats de Campredó i de tot el Baix Ebre, amb les aigües dels seus canals –més el de l'esquerra que el de la dreta, però tots dos amb el mateix cabal– regant la seva empenta literària, cultural i cívica, que és tant com dir política, en el sentit més autèntic de l'expressió.