A hores d'ara ja no sabria quin Emigdi agafar: si el crític de guàrdia, el poeta, el biògraf, l'historiador de la premsa de l'Ebre, el professor d'idiomes, el traductor, el radiofonista, l'home dels blocs i de tota la xarxa o l'apassionat polític i cultural dels Països Catalans. La meva actitud és agafar tots aquests emigdis, sacsejar-los dintre d'una bombonera i que en surti el que Déu vulgui.

Aquest noi (Campredó, 1967) s'ha rebel·lat, darrerament, com un remenador cultural, patriòtic i hidrològic d'una envergadura cada cop més consistent. Les vegades que l'he vist, en aquests últims tres o quatre anys, que és el temps que fa que ens coneixem, sempre l'he trobat dret, fent tres o quatre coses a la vegada (com a mínim) i deixant sentir la seva veu arreu i en tot moment, per més que al costat tingués alguna patum política (socialista i tortosina, per més senyes) i que li fessin mal les orelles quan ell parla. I és que el rococó verbal no està fet per aquest xic de l'horta de Campredó, que ha vist passar canals i sèquies i que sap el nom de cada cosa que es planta, creix i fruita al seu voltant.

El vaig conèixer –i no pas per casualitat, tractant-se d'un premi literari a Jesús (Tortosa, Baix Ebre)– en un sopar en què es lliuraven els corresponents guardons, un dels quals, potser aquella mateixa nit, havia aconseguit. En efecte, va ser el 2004 i 2005, amb el seu treball biogràfic sobre Joan Cid i Mulet (el centenari del qual coordinà l'any passat) i sobre «La Renaixença del català literari a l'Ebre», ple de dades, dates i bon sentit historiogràfic.

Altres vegades me l'he trobat en concilis semblants: a Amposta i a la Barraca del Delta, en reunions de lletraferits; pels carrers i l'Ajuntament de Jesús, parlamentant sobre Cid i Mulet (republicà i, per tant, exiliat a Mèxic, com tants), inaugurant fires literàries en el seu honor; organitzant seminaris sobre literatures d'exili (Cid, Bladé) i, de forma més silenciosa i persistent, revisant a l'Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l'Ebre i als antics Reials Col·legis tortosins (sota l'atenta mirada del seu director, Albert Curto) la paperassa periodística del segles XIX i XX per documentar adequadament tots els seus treballs.

Ell, amb el centenari de Cid i Mulet (Jesús, 1907 - Ciutat de Mèxic, 1982) i jo amb el d'Artur Bladé Desumvila (Benissanet, 1907 - Barcelona, 1995) –escriptors, republicans, homes units pel mateix riu i tots dos exiliats a Mèxic– vam fer parlar una mica aquestes dues veus perifèriques, allunyades de la centralitat catalana –massa barcelonificada– i, potser gràcies a aquest allunyament, unes veus tan catalanes, tan genuïnes i tan fidels a la terra i al seu esperit.

La darrera vegada que l'he vist en moviment –i quin moviment davant el micròfon!– va ser, també a Amposta, davant milers de persones, llegint el Manifest de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, el mes de maig passat. Amb tot el que passava, no va poder estar-se –i va fer santament– de manifestar prèviament a títol particular la immensa decepció que li suposava que un dels partits del govern –justament l'independentista, la causa política per la qual treballa– hagués donat des de la cúpula dirigent, ni que fos en veu baixa, l'assentiment per a fer la famosa «canonada» d'aigua que havia de proveir Barcelona a causa de la «sequera». Al cap de pocs dies plovia a bots i barrals, i la «canonada», de moment, és al magatzem, i és allà esperant que hi tornem.

De manera que aquest home sempre està de guàrdia (a diferència de les farmàcies, que ho estan un dia a la setmana), sempre en «actitud de servei», com dèiem els anys del voluntarisme cultural i polític, gratuït en temps i recompenses, que Emigdi perpetua amb el mateix esperit en l'actualitat. És a dir, no ha volgut ni ha tingut necessitat de caure en la burocratització, en el seguidisme polític i en el subvencionisme assistencial per fer una «carrera» de les seves devocions. Això l'honora, això és un exemple per a tots i, sobretot, una lliçó de maneres per a molts que s'ofeguen massa aviat.