Catalogat com a Patrimoni Mundial de la Unesco (1984) i Bé Cultural d'Interès Nacional (1989), el parc Güell és, per tant, molt més que un gran pulmó verd singular de Barcelona. Considerada com una de les obres més paradoxals d'Antoni Gaudí, aquest espai de poc més de 17 hectàrees és una zona natural amb unes potencialitats immenses i, també, una de les principals icones turístiques de la ciutat. De fet, el nombre de visitants del parc s'ha disparat en els últims anys. El 2000 van ser 1.767.579. Segons les estimacions del consistori, l'any passat ja sumaven 4 milions -unes 14.400 entrades diàries-, un 70% dels quals eren estrangers. Un repunt alcista que és proporcional a l'eclosió que ha tingut Barcelona com a destinació turística.

Aquesta afluència -molt sovint desbocada- de turistes, ha tingut unes conseqüències sobre l'estructura del parc i el seu funcionament. De fet, un informe municipal del passat mes de juny on es fa una profunda diagnosi del parc, admet sense embuts que la instal·lació està «massificada». L'àrea monumental, on entre d'altres reclams hi ha el popular drac, és on es fa més patent aquesta problemàtica, especialment a l'entrada, les escales, la sala hipòstila o la plaça de la Natura. Un fet que segons el regidor del districte de Gràcia, Guillem Espriu, fa necessari que un futur s'hagi de plantejar «si s'adopta, o no, algun tipus de mesura per protegir la zona». És un debat difícil, però candent, on són diverses les veus que apunten la conveniència de regular el número màxim de persones que poden passar cada dia pel parc per garantir-ne la preservació i, alhora, la qualitat de les visites.

Una de les conseqüències d'aquesta massificació és que els serveis del parc -una categoria que engloba des dels lavabos, els bars a les zones de picnic- són clarament insuficients. Un cas paradigmàtic és la senyalització interior que, segons l'informe de l'ajuntament, és escassa, clarament diferent a les dues zones del parc -la monumental i la forestal- i no està adaptada a persones amb capacitat visual reduïda. Un altre exemple és el centre d'interpretació, que el 2007 va rebre fins a 40.534 visites. Doncs bé, tot i ser un dels serveis principals de l'espai, es considera que l'edifici «és poc adequat per a un ús museístic» i, al capdamunt, no està adaptat. La difusió de les potencialitats del parc, també és manifestament millorable. Falta informació a través d'Internet, no hi ha una programació cultural específica i tampoc disposa d'un centre de visitants com a tal.

Un altre punt negre, són els accessos. La majoria d'usuaris hi arriben en metro (33,5%), autobús (22,3%) o autocar (18,9%), però es constata que els recorreguts per arribar fins el parc són «massa llargs i amb molt desnivell». De fet, la imatge de molts turistes esbufegant davant la pendent que té el carrer Larrard -el principal accés pels qui venen en Metro- és colpidora. Hi ha pocs cartells indicadors i també hi ha una excessiva circulació de taxis i cotxes davant l'entrada principal, situada al carrer d'Olot.

Un cop identificades les mancances, el següent pas serà corregir-les a través de la redacció d'un pla d'usos i actuacions. El seu repte serà definir la utilització que es pot donar a les diferents zones del parc i que cal fer-hi per millorar-ne els serveis, els recorreguts o la senyalització interna, entre d'altres. El regidor de Gràcia explica que abans de final d'any es presentarà un primer esbós de treball a veïns, entitats de la zona i altres institucions perquè hi puguin fer les seves reflexions i, com no, aportacions.