El Consell Executiu va aprovar ahir el projecte de la primera llei catalana d'educació (LEC) sense el suport d'un dels tres socis que componen el tripartit. La negativa d'ICV, que ha anunciat la seva intenció de presentar esmenes al text, és un fet sense precedents en l'actual legislatura, i aigualeix l'aprovació d'una llei fonamental que reclamava unitat i solemnitat. L'actitud dels ecosocialistes, que no van anunciar la seva oposició al text fins dilluns, pot respondre en part a la voluntat de marcar perfil propi en el si del govern abans de la celebració del congrés que el partit farà a la tardor. Però, més enllà d'això, és innegable que reflecteix un descontentament compartit per un sector molt important de la comunitat educativa.

El conseller d'Educació, Ernest Maragall, va qualificar el dia d'ahir de gran dia per a Catalunya. I és evident que ho va ser, en la mesura que es va fer l'aprovació inicial de la que ha de ser la primera llei d'educació del nostre país. Però sobretot, el d'ahir s'ha de considerar un nou punt de partida per a un procés que no es pot donar per acabat. Partint de la dificultat de fer convergir interessos diametralment oposats com els que plantegen algunes de les entitats contràries al projecte de llei, al govern i a tots els sectors implicats se'ls ha d'exigir un últim esforç per sumar complicitats.

Parlem d'una llei necessària i urgent que, a més de marcar el model propi al qual es referia ahir Maragall, ha de servir per consagrar i protegir el model d'immersió lingüística que el govern de Madrid ha volgut erosionar amb la imposició de la tercera hora de castellà. D'aquí la importància de perseverar en la recerca d'un major consens que és imprescindible perquè la llei tingui plenes garanties d'èxit. Perquè cap país amb ambició nacional es pot permetre el fracàs d'una llei tan fonamental.