Quan els primers soldats van passar el riu Ebre a mitjanit del dia 25 de juliol de 1938, les incògnites del que succeiria les hores i els dies següents eren moltes. Avui, setanta anys després, sabem el que va passar.

Durant les primeres hores les tropes republicanes van avançar fins a arribar a les portes de Gandesa. El terreny que van ocupar en un dia van tardar més de cent a perdre'l. Franco, en contra de tota lògica militar, donades les característiques del terreny, però confiat en la seva superioritat en homes i armament, va ordenar un seguit d'atacs frontals, que finalment, amb un cost de pèrdues pròpies molt elevat, li van donar la victòria. El pas i la retirada del riu per part de l'exèrcit popular va ser, segon els entesos militars, perfecte. La batalla, com totes les batalles, va ocasionar un riu de sang.

Les sabates d'en Jaume De tot el que he llegit i he parlat amb gent que va viure la batalla, em vénen a la memòria una sèrie de records. Records com els versos de l'escriptor badaloní i biberó Josep Gual Lloberes:

«Avui he tornat a la serra de Pàndols / i a la cova he trobat / les sabates d'en Jaume. / Un forat a les soles / i una pinta de bales / dins un plat enfangat / tres cascots de metralla. / Des de l'any trenta-vuit / jo no havia tornat / a la serra de Pàndols. / I a la cova han quedat / les sabates d'en Jaume. / Dins un plat enfangat / tres cascots de metralla.» Aquests versos cantats per Teresa Rebull es van convertir en una de les cançons més emocionants de la Guerra Civil.

El cert és que Gual va estar al front del Segre i no va estar mai a l'Ebre, però el qui va trobar les sabates d'en Jaume va ser un altre biberó, Salvador Riera Forns, amic i company de l'escola catalana, que va lluitar i va sobreviure a l'infern de Cavalls. El que ells dos no sabien era que en una unitat d'artilleria a la rereguarda hi havia un soldat veterà, David Aubà Pons, mestre seu i que participava a la batalla lluny de primera línia de foc. Mai va veure caure una bomba, un tret al seu voltant. I així va ser, fins al dia en què fou rellevat per altres soldats, entre els quals per casualitat hi havia un germà seu. Després de les salutacions, el comiat. David Aubà marxava quan, de sobte, va sentir el xiulet d'un obús d'artilleria, que va esclatar just on uns minuts abans ell parlava amb el germà. I va ser el germà el que va quedar malferit, fins a la seva mort uns mesos després.

Qui afusella els seus perd Recordo les paraules escrites del vallenc Joan Ventura Solé, sobre tres xicots que van desertar enmig del combat i van ser detinguts. Portats al seu batalló van ser afusellats pels seus companys en una reduïda esplanada que hi ha en una vessant de la serra de Cavalls. L'afusellament es va fer amb tot el ritual militar, i abans d'ordenar al piquet d'execució que disparessin, el comandant va dir en veu alta: «...no han sabut morir com homes i ara moriran com uns covards desertors. Que aquesta lliçó serveixi d'avís i d'experiència per a tots els presents.» Una vegada vaig llegir que quan un exèrcit afusella els seus, desertors o no, és el preludi de la derrota. A Pàndols amb Líster També recordo que l'any 1983 vaig passejar-me pels espais de la batalla amb el cap del V Cos d'Exèrcit, Enrique Líster. Era la primera vegada que tornava a Pàndols des de 1938. Érem a l'ermita de Santa Magdalena i, silenciós, mirava el paisatge, quan de cop es va girar i em va dir: «Tiene cojones morir por estos riscos.» Almenys tenia raó en una cosa. A Pàndols n'hi van morir molts, en silenci, gemegant, cridant la mare. N'hi van morir tants que, acabada la guerra, la companyia primera del Batalló de Treballadors número 134 es va encarregar d'enterrar en fosses comunes els cadàvers dispersats per aquelles contrades. Els cadàvers, irreconeixibles, eren al ras des de feia més d'un any i els presoners els enterraven sense identificar-los, pensant que els familiars d'aquells soldats mai no podrien saber on eren enterrats per anar-los a plorar.