En la tanda commemorativa dels 70 anys de la Guerra Civil espanyola i seguint la seva cronologia, ara toca la batalla de l'Ebre. Pels afins a la història, la batalla desenvolupa uns fets d'increïble força per la seva perspectiva bèl·lica, humana i política amb dramàtiques conseqüències de futur, per la qual cosa ha esdevingut la més famosa, sagnant i decisiva del conflicte.

L'Ebre. L'obstacle geogràfic de superar un cabalós riu com ara l'Ebre ja és una gesta impressionant i es va erigir en el símbol de l'èxit o el fracàs en el domini de les dues ribes. El pas del riu i el cicle memorable de construcció de passarel·les republicanes durant la nit i la seva destrucció a ple dia per l'aviació nacional o per les crescudes provocades del riu en els embassaments riu amunt dominats pels franquistes són una icona de la batalla que l'ha fet única. Superar la mort d'un cicle era només una angoixant espera per la tongada següent. Però van ser les serralades més properes, com ara Pàndols, Cavalls i la Fatarella, les que van marcar el rigor de la batalla, paradoxalment terra alta, esquerpa i sense aigua a pocs quilòmetres del gran riu, on els barrancs es transformaven en polivalents i compartides tombes a cel obert. Una batalla que va provocar més de cent mil baixes entre els dos bàndols en els quasi quatre mesos que van des del 25 de juliol fins al 16 de novembre del 1938.

El context internacional. La batalla es va plantejar com una desesperada ofensiva republicana que buscava una resposta internacional. Que les democràcies europees com ara Anglaterra i França ajudessin oficialment la malmesa República en la lluita contra el feixisme a Europa, en un moment que la figura de Hitler manifestava un poder d'expectatives incontrolables. L'ajuda no va arribar, ans al contrari, es va obligar en plena batalla a retirar els voluntaris internacionals en un desequilibri de forces que marcaria la fi de la darrera batalla. És el punt d'inflexió en què els uns i els altres ja es reconeixen vencedors i vençuts mesos abans d'acabar la Guerra Civil. Des de la perspectiva de tantes dècades cal fer notar que una situació favorable a la participació europea en la batalla hauria representat una idea tan esfereïdora que només cal insinuar-la comper no intentar fer-ne argumentació: la batalla de l'Ebre com la primera batalla de la Segona Guerra Mundial.

La lleva del biberó. Milers de soldats de disset i divuit anys s'estrenaven en combat en les pitjors condicions possibles per fer front a la consigna del seu sacrifici, perquè resistir un temps més enllà de l'imprescindible requeria uns militars més veterans. La mort també els va reclutar i la gran majoria no va tenir ni temps de trobar-hi un sentit dins el que ja és un sense sentit fer-los soldats, i els que van sobreviure es van acomiadar d'allò que, en condicions de pau, té en la joventut la millor edat de viure.

Exili. I a la derrota va seguir una opció d'exili, que va representar mesos després la lluita contra Hitler en la Segona Guerra Mundial, o bé allistats en tropes aliades o en la resistència que amb el temps van alliberar París i van entrar a Berlín. Molts altres van patir els camps de concentració i en el pitjor dels casos els camps d'extermini. No només els soldats, també les seves famílies.

Repressió. L'opció interior no ho va fer menys dramàtic. Franco va iniciar una brutal repressió que va acabar amb milers de vides republicanes o els va confinar a la presó o al silenci per la por.

Desesperança. Després de derrotar Hitler, tocava Franco. No va ser així i esperar la fi del franquisme va ser una esperança d'horitzó infinit. La dictadura va durar quaranta anys. Mort el dictador el desig es renovava, però era el temps de la transició i s'havia de mirar endavant. I els pocs supervivents perdien tota la confiança, però, de què? Reconeixement, perdó, memòria històrica?

Desmemòria. Ara hi ha generacions sense guerra que reclamen els fets, que no van pactar la transició i que pensen que l'oblit només afavoreix els enemics de la democràcia i aquesta és tan feble que necessita la memòria, per justícia i educació. I davant una idea tan honesta, també hi ha conflicte, els uns perquè pensen que si no es fa una llei de memòria històrica no hi haurà reconeixement oficial, perquè els altres no volen que els odis soterrats i no oblidats revisquin en el present. Seria molt fàcil pensar que els uns i els altres s'identifiquen amb els hereus dels vençuts i els vencedors, però tots sabem que és una idea massa simple per ser veritat, i que l'única certesa és la llavor del dolor. I és així que els pocs supervivents dels dos bàndols commemoren, junts, cada any, a la cota 705 de Pàndols, l'inici de la batalla de l'Ebre davant del monument a la pau. Potser que els escoltem. No oblidar perquè no torni a passar i la pena és que una cosa amb tant de sentit comú com el reconeixement de fets i responsabilitats hagi de formular-se en llei, però per això existeix l'estat de dret, perquè tenim una certa tendència a perdre el seny.

Un exercici de memòria. Fem l'esforç d'imaginar-nos qualsevol noi de disset anys del nostre entorn més proper, nét, fill, parent o veí, vestit de soldat i de camí cap a la batalla de l'Ebre, la nit de la revetlla de Sant Jaume.