Un cop més, el duo de pianos de Katia i Marielle Labèque ens ha ofert el seu espectacle, al mig del qual, a més de mostrar-nos el seu indubtable saber tècnic, hem trobat aquesta vegada una autèntica perla: la interpretació de dues de les obres més belles de Maurice Ravel, l'encantadora i poètica versió per a piano a quatre mans que el mateix Ravel va fer de la seva obra per a orquestra, Ma Mère l'Oye, i la no menys important Rapsòdia espanyola, d'un virtuosisme excel·lentment justificat en què, a més, demostra la seva indubtable ascendència familiar basca. Només aquestes dues obres i la poètica, severa i ajustada interpretació haguessin justificat l'assistència a aquest concert. Sens dubte, aquestes dues grans pianistes es mouen perfectament dins la música «impressionista» del seu país, una definició robada pels crítics de principi del segle passat a la pintura, perquè no és precisament un encert haver-la utilitzat per determinar el caràcter de l'escola que va crear Debussy i van continuar Ravel, i en certa manera Fauré, i tota una llarga sèrie d'imitadors que van intentar perpetuar l'escola. Les dues obres van ser un recital de sapiència, de coneixement profund, d'amor per a l'obra d'aquest gran músic que, en realitat, tot i ser molt conegut per algunes de les seves creacions, el públic gairebé no ha arribat a conèixer el tresor que amaga la resta de la seva obra.

Tot això no excusa el fals criteri amb què les pianistes aborden altres obres, atenent més l'espectacle, sens dubte superb, amb què exerciten el seu virtuosisme, però sense escoltar la fidelitat a l'esperit del que està escrit i van expressar magníficament els compositors. No ens va agradar el seu Schubert. Schubert no podia ni pensar en aquest piano rutilant, tenint en compte els instruments de l'època, que encara deixaven molt a desitjar des del punt de vista tècnic, tot i el salt de qualitat que va significar l'aparició del pianoforte. Totes les notes estan escrites en la partitura com elles les van executar, però els matisos són molt diferents. La interpretació ha de ser personal, però sempre que es basi en l'esperit de l'obra del compositor, que no el traeixi posant de part de l'executant tant del seu propi esperit que anul·li o perverteixi el de l'autor.

Els temps de Liszt (que de jove va exercitar la teatralitat en el concert per convertir-lo en espectacle) ja no serveixen ara, quan es demana al concertista respecte i fidelitat a la creació dels altres. Schubert és alguna cosa més profunda, important i sublim que el virtuosisme de les germanes Labèque. La veritat està en la interpretació que van fer de Ravel i en certa manera de Debussy. La resta va ser sobretot un espectacle; bell, com en les propines de música americana al final del concert, però espectacle.