Com El cant del ocells i En la ciudad de Sylvia, les dues pel·lícules catalanes que seran a Locarno –un dels pocs festivals que reben la qualificació de Classe A– del 6 al 16 d'agost són una producció d'Eddie Saeta. En aquesta ocasió, però, la productora de Lluís Miñarro ha apostat per dos creadors novells pel que fa a la direcció de llargmetratges. «S'ha d'apostar per la renovació. Hi ha qui diu que només faig pel·lícules per a festivals, però no és cert. Jo faig el cinema que m'agrada, i després els festivals les trien. Tant de bo pogués fer films que veiés molta gent i els volguessin comprar totes les televisions», exposa el productor, que lamenta que les seves creacions sovint tenen més públic als festivals estrangers que a les sales estatals.

El brau blau ha estat dirigida per Daniel V. Villamediana, periodista i crítica nascut a Valladolid i establert a Barcelona, i participarà en la secció competitiva Cineastes del Present. El film té un únic protagonista, el cosí del director, i «tot i que gairebé no hi ha diàleg» la versió original és en català. Aquest familiar del director, més vinculat amb les curses de toros que amb la interpretació, va inculcar a Villamediana un cert interès en la tauromàquia, que ara ha desenvolupat de manera molt personal en aquest llargmetratge. S'aproxima, sense exhibir cap brau, al seu costat més primitiu, a l'essència, a la tècnica, a partir d'un rigorós i poètic seguiment del dia a dia d'un jove obsessionat amb la tècnica del toreig i amb José Tomás. Aïllat en una masia (de l'Empordà), practica «el toreig interior, un toreig sense toro que esdevé un camí espiritual». La cinta combina tècniques de documental amb la ficció més excèntrica i irreal, és «un punt primitiu, va cap a l'essència de l'home i el contacte amb materials com l'acer, l'aire, la pedra, i mostra l'èpica de la soledat i com, a partir de gestos, el protagonista crea un món propi més enllà de la tauromàquia», diu el director. El productor és més sintètic: «És una especulació sobre el toreig, una peli molt zen.»

L'altre film català present a Locarno serà El somni, que s'exhibirà en una nova secció no competitiva dedicada exclusivament al documental. Amb aquest film, Christophe Farnarier, nascut a Marsella però establert a Catalunya des de fa una dècada, ha complert un dels somnis de la seva vida, fer una transhumància a peu. El que no s'imaginava en el moment de contactar amb el pastor Joan Pipa és que recolliria el testimoni de la darrera transhumància tradicional de les comarques gironines, i una de les darreres del país.

«Vam caminar vuit hores diàries durant vuit dies. Des de Sant Esteve de Guialbes (Pla de l'Estany) fins a Ogassa (Ripollès). Va ser un trajecte alegre que abans feien més d'un centenar de ramats i ara només feia ell amb un miler d'ovelles. Però en arribar al destí vam comprovar que amb el canvi climàtic ja no hi havia prou herba, de manera que, dies després, la baixada va ser més trista i depriment», explica Christophe Farnarier, director de fotografia d'Albert Serra a Honor de Cavalleria. D'aquesta manera, el film flueix com un riu pel cicle temporal de la natura i acompanya el pastor en el seu darrer viatge transhumant pel Pirineu català. Dia a dia ens endinsem en la seva intimitat, en el passat i el present d'un home que estima el seu ofici però que s'adona que no té futur. No es veu amb cor de transhumar amb camions i, a sobre, els prats del voltant de la seva finca són devorats per la construcció del TAV.

D'aquesta manera, el documental fa evident com l'abandonament del camp, la industrialització agressiva, el creixement desenfrenat, la febre urbanística, la multiplicació de les infraestructures i el canvi climàtic posa fi a aquesta pràctica mil·lenària i planteja si la seva desaparició és un símptoma del progrés o bé de la mort de la nostra societat.