Tard, però ha complert. El president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va atendre la promesa de publicar les balances fiscals que va adquirir en el debat d'investidura i en va delegar a Ocaña la presentació. El secretari d'estat va comparèixer amb l'estudi, elaborat pels experts de l'Institut d'Estudis Fiscals (IEF) i una advertència esperada sota el braç que xoca amb la determinació de bona part dels partits catalans: «En cap cas es podran usar les balances per negociar la reforma del finançament.» Les dades, lluny de sorprendre, posen números al dèficit estructural que ja havien indicat estudis anteriors i no disten gaire dels càlculs que la setmana passada va aportar el grup d'experts catalans per encàrrec del govern. Però aquest és el primer cop que Madrid presenta i assumeix el seu propi càlcul. I aquest indica que la diferència entre la despesa que va fer l'Estat a Catalunya i el volum d'ingressos que va rebre dels catalans va superar els 14.807 milions d'euros el 2005, l'únic any estudiat.
LA SEGONA MÉS SOLIDÀRIA
El dèficit fiscal català, doncs, és equivalent al 8,7% del PIB, segons l'enfocament del flux monetari, un dels dos mètodes vàlids determinats pels experts, i que pren com a referència la localització territorial de la despesa del sector públic. L'IEF va presentar ahir sis balances fiscals, dues per aquest mètode. I les dades divergeixen poc de les que va aportar el grup d'experts catalans, que van calcular el dèficit en 16.735 milions (el 9,8% del PIB) pel mateix any, segons el flux monetari. Només les Illes Balears superen la contribució de Catalunya. Són les que més aporten a la solidaritat: un 14,20% del seu PIB (3.190 milions). El País Valencià és el tercer territori que més contribueix i Madrid, el quart. Per contra, els més beneficiats per l'actual sistema són Melilla, que té un superàvit del 33,97% del PIB, Ceuta i Extremadura.
DOS RÀNQUINGS
El sistema de càrrega benefici l'altre que avalen els experts, que no se centra en la localització on es concreta la despesa o l'ingrés sinó en qui en són els beneficiaris, situa el dèficit de Catalunya per sobre dels 11.000 milions de mitjana entre les quatre balances que Madrid ha calculat per aquest mètode a partir d'hipòtesis diferents. Tot i que hi ha dos grans sistemes acceptats, no existeix una fórmula matemàtica concreta per aplicar-los i les xifres varien en funció dels criteris utilitzats per imputar l'ingrés i la despesa. El grup d'experts catalans, per exemple, va situar el dèficit amb el criteri del benefici en 12.629 milions (el 7,4% del PIB). D'aquí que la dificultat per calcular les balances s'hagi esgrimit repetidament com a argument per no fer-les públiques, al marge de les divergències que també mantenen els acadèmics sobre les interpretacions polítiques que se'n deriven. Segons el mètode del benefici, Madrid és el territori més solidari en el rànquing. És així perquè aquest sistema considera que moltes de les despeses que l'administració hi fa com a capital de l'Estat també beneficien els ciutadans d'altres territoris i no només els madrilenys. Les Balears passen al segon lloc i Catalunya al tercer, seguida del País Valencià i la Rioja. Extremadura i Astúries són les que obtenen més superàvit.
Per Ocaña, el resultat de les balances és propi d'un «sistema fiscal progressiu» en què els territoris amb més renda per càpita són els que més contribueixen i el sector públic «redistribueix» la riquesa. La interpretació del govern espanyol, així, col·lideix amb el clam dels partits catalans perquè es trobi un límit raonable a la solidaritat, que freni el dèficit excessiu. Ocaña va assenyalar, a més, que les balances contribuiran a trencar tòpics, com ara que Catalunya és insolidària.