El PSC té motius de celebració. Els socialistes recorden avui els 30 anys de la seva constitució com a partit. Va ser el 16 de juliol del 1978, quan en el congrés celebrat a Barcelona es van unificar les tres forces originàries de l'actual Partit dels Socialistes: el PSC-Congrés, el PSC-Reagrupament i la federació catalana del PSOE, encapçalats per Joan Reventós, Josep Pallach i Josep Maria Triginer, respectivament. Un any abans, el 1977, el PSC-Congrés i la federació catalana del PSOE ja havien fet una aliança electoral per crear Socialistes de Catalunya, que va vèncer a Catalunya en les eleccions legislatives estatals del 1977. Va representar el començament d'una tendència ascendent en què el PSC aniria guanyant força al territori català.

No obstant això, la constitució del PSC no va resultar un procés fàcil, ja que prèviament els tres partits que s'unificaven van haver d'aprovar els estatuts de la nova formació, la declaració política del partit i el protocol d'unitat que estableix l'articulació federal amb el PSOE. Tal com explica Paco Parras, un dels 1.300 afiliats del PSC des de la seva creació, que militava abans a la federació catalana del PSOE, «el procés es va viure amb entusiasme, però alhora va ser dur perquè el pacte entre els tres partits significava que cadascun havia de cedir alguna cosa». I és que el partit ha hagut d'integrar diferents tendències, a més d'estar marcat per la política espanyola del PSOE. Tot i així, com diu Joana Núñez, una altra militant durant tots aquests 30 anys que provenia del PSC-Congrés, «la fusió va ser un encert. Va ser una mesura intel·ligent i amb visió de futur, ja que els tres partits junts guanyarien més força».

I així va ser com de seguida, el 1979, el partit va tenir èxit en les eleccions municipals, i des de llavors ocupa les alcaldies de Girona i Barcelona –ara lidera les quatre capitals de demarcació– i de la majoria de les ciutats del cinturó industrial barceloní.

Però les eleccions al Parlament no han anat de la mateixa manera. Des del 1980 i durant 23 anys, el PSC va encaixar-hi derrotes successives i va haver de fer oposició al govern convergent de Jordi Pujol. No va ser fins al 2003, amb Pasqual Maragall com a candidat, que va assolir la presidència a la Generalitat, després de signar el Pacte del Tinell amb ERC i ICV, que va segellar el primer tripartit. En les eleccions següents, el novembre del 2006, gràcies a un altre acord d'esquerres, va tornar a revalidar el govern de coalició, aquest cop presidit per José Montilla.

Pel que fa a les eleccions estatals, des del 1977 n'és el guanyador indiscutible a Catalunya. I les darreres, del 9 de març, li van donar, amb 25 diputats, els millors resultats des del 1982.

Ara, tot i que no s'acaben mai els reptes d'un partit, el PSC continua treballant en el seu projecte polític per a Catalunya, tal com explica Josep Pau, militant del PSC-Reagrupament i del PSC ininterrompudament durant 30 anys, per «consolidar-se com a primer partit, desenvolupar l'Estatut i integrar la immigració de manera oberta i sensata», a més de resoldre altres preocupacions de la societat catalana.