Ha estat una setmana més dolça que de costum per a CiU, i en especial per a CDC, a qui apunten totes les càmeres des d'ahir. La celebració del seu congrés aquest cap de setmana va precedida per una enquesta molt favorable als seus interessos, publicada en un diari fa escassament dos dies, així com per la dimissió d'Antonio Bolaño, la pèrdua de votacions del tripartit per absències que brillen o les picabaralles dins d'ERC arran de les seqüeles d'un congrés molt menys pacífic del que s'apunta que serà l'aplec convergent. Són d'augurar problemes en el terreny del debat sobiranista, on em consta que hi haurà esmenes quasi impossibles de transaccionar, i en el debat de les relacions amb Unió. La resta no sembla que hagi de portar més titulars escandalosos. CDC afronta un congrés tranquil, i aquesta és la millor notícia que els nacionalistes podien esperar quan es troben en una travessa del desert més llarga i complicada del que alguns imaginaven.
Tot i això, la gran qüestió de sempre en els congressos de CDC és la «fórmula de la Coca-Cola»: quin és el to i el gust exacte que espera la població catalana d'un gran partit nacionalista, a aquestes altures del segle XXI i del desengany de la via estatutària. En termes d'esquerra i dreta, CDC ha rectificat clarament: ja no és el partit d'imatge agressiva i dretana, creada de forma justa, o injusta (...o justa) a les últimes eleccions catalanes. L'avantatge amb què juga CDC davant l'independentisme d'ERC és que pels convergents el debat sobiranista no respon a cap dogma, ni en fa la seva raó de ser, sinó que és una conclusió provocada per l'evolució dels esdeveniments i per una creixent consciència sobiranista de la ciutadania. Caldrà trobar el grau exacte d'aquest creixement, identificar les seves característiques, si és prou seriós i sòlid o bé si és conjuntural i fràgil. Sens dubte no caldrà apuntar a un sobiranisme impacient ni retòric, com el que últimament ha mostrat (de forma excessiva i incomprensible) ERC, però tampoc d'amagar més el cap sota l'ala. L'argument de Mas per defugir postulats nítidament independentistes és raonable: la Casa Gran ha de poder aplegar el màxim de gent. Però tanta racionalitat i tant de càlcul podria no ser la bona fórmula si precisament el que busca la població, en plena crisi de relació amb els polítics, és un líder amb idees clares capaç d'il·lusionar amb un projecte ambiciós.
