Ildefons Cerdà la va somniar com a nucli de la Barcelona futura, la de les llargues avingudes i els grans passejos. Però les previsions de l'arquitecte visionari no van ser escoltades i els que aleshores decidien com avançava la nova ciutat van triar l'eixample esquerre, i cap a Sarrià i Pedralbes per fer-la créixer. Els nous edificis, les cases nobles, es van construir ben lluny del bullici i l'activitat de les zones industrials del Poblenou.

La plaça de les Glòries Catalanes, on convergien diverses de les vies més importants de la ciutat, va estar molt temps sense solució, i la que se li va donar el 1992 no va ser tampoc encertada, tal com ho demostra que ara, només setze anys després, s'hagi d'esmenar l'equivocació d'haver-hi construït el tortell o tambor. En aquell moment es va optar per l'anell circulatori elevat, una idea molt emprada els anys setanta, però que als 90, a altres ciutats ja havia demostrat que era un error, que dividia els barris i dificultava la circulació de vianants. Es va bastir el projecte amb un parc interior, en el qual encara hi ha els enormes blocs de ciment fosc que evoquen les glòries catalanes. I es va intentar amortitzar instal·lant-hi el dipòsit de la grua municipal i un aparcament de pagament, que, amb els anys, va anar quedant en desús, a causa, sobretot, de la falta de seguretat. Tampoc els voltants del tortell han tingut sort, ja que l'escampament incontrolat de mercats paral·lels als Encants i l'ús dels parcs per a tota mena d'activitats que no tenen res a veure amb l'oci ciutadà van convertir els entorns de la plaça en una zona intractable des del punt de vista de seguretat ciutadana. Tots aquests problemes poden quedar en el passat amb el nou projecte, que només té el defecte de la llarguíssima durada d'execució. Els veïns de Glòries encara hauran d'esperar fins al 2014 a tenir la seva plaça tan somniada.