És possible que un cantant que és ministre de Cultura del Brasil actuï a Girona i no faci cap referència al català ni a Catalunya en un concert en què presenta les cançons en castellà i fa comentaris elogiosos sobre l'Espanya castellanoparlant? És possible que el Festival de Músiques Religioses i del Món no assessori els artistes programats sobre el fet que es troben a Catalunya, un territori que té una llengua pròpia que no és el castellà? Amb Gilberto Gil i en una activitat organitzada per l'Ajuntament de Girona, tot és possible.

Gilberto Gil basa una part important del seu discurs ideològic i de la seva proposta artística en la reivindicació del valor de totes les cultures del planeta, però el fet és que ve a Girona i ignora la catalana, que en no tenir una estructura estatal al darrere òbviament és més vulnerable que moltes altres.

L'alcaldessa de Girona, Anna Pagans, escriu a la presentació del programa del IX Festival de Músiques Religioses i del Món que aquest festival pot ser un vehicle que ajudi a la integració i un àmbit ideal per a la convivència, el coneixement i, sobretot, l'aprenentatge. Quina mena d'aprenentatge, coneixement, convivència i integració es facilita a qui arriba de fora a Girona per la via d'aquest festival (que pretén convertir-se en un dels factors que atraguin més persones a la ciutat), si no es comença per explicar-li que això és Catalunya, un país amb una llengua pròpia que no és la castellana? Fa la impressió que Gilberto Gil i els responsables d'aquest festival han reflexionat ben poc sobre aquestes consideracions essencials.

L'artista brasiler no deu disposar de temps per pensar-hi, enfeinat com va a conciliar el càrrec de ministre amb l'exercici del privilegi que insòlitament li atorga el president progre del seu govern concedint-li períodes d'excedència per tal que pugui fer gires internacionals amb el seu grup.

Els responsables municipals de la política i la programació musicals també van molt enfeinats, contractant artistes estrangers en hores baixes a un preu molt superior a la recaptació de taquilla fins i tot en el cas que es venguin totes les localitats. Mentrestant, si ens guiem per la freqüència amb què els programen, dels cantants i grups del país que s'expressen en català gairebé ni se'n recorden, per molt que aquests artistes triomfin en els escenaris més prestigiosos del món en el seu gènere. Raimon pot tenir un èxit espectacular a l'Olympia de París, però a Girona va cantar-hi per última vegada el 1999, després d'un període de tretze anys en què només hi havia cantat tres cops. La Companyia Elèctrica Dharma pot fascinar amb la seva música a grans festivals de músiques del món (i de rock) de tot el planeta, però al de Girona no la contracten ni quan l'any del centenari del naixement de Joaquim Serra, un dels grans compositors catalans del segle XX (nascut a Peralada, ben a prop de Girona), presenta un espectacle amb obres d'ell revisades sota l'esperit de Miles Davis en un muntatge ideal per divulgar el món de la cobla. Aquest univers, que tant va sorprendre Igor Stravinski, deu resultar indiferent als responsables municipals de cultura, potser partidaris que la sardana i tot el que hi té a veure siguin només una realitat del passat documentada en una sala temàtica del Museu d'Història de la Ciutat. Són alguns exemples de com van les coses a la provinciana Girona que es ven com a cosmopolita.

El pas de Gilberto Gil per Girona, on ha arribat dos anys després del seu concert al Festival Jardins de Cap Roig, no haurà deixat cap record extraordinari. Va començar la seva actuació amb una relectura gens apassionant de diverses sambes i de mica en mica es va anar diluint en el marasme d'un seguit de versions ben poc originals de cançons de Vinicius de Moraes, Tom Jobim, The Beatles i altres mites de la música popular del segle XX als quals aquestes adaptacions potser els farien enrogir les galtes.