La senyora María Dolores de Cospedal, alta dirigent del PP, ha promès « partirse la cara por el catellano » i això és superar l'estadi dels manifestos per fer apologia de l'acció directa; entesa en el sentit de fer mal físic. Només trobo un atenuant en les paraules de De Cospedal, que es poden interpretar com que la seva promesa només l'afecta a ella mateixa; és a dir, que només té intenció de partirse la seva, de cara. Sense que la promesa inclogui la intenció de partirle la cara a ningú altre. Si és així, ella sabrà què fa amb la seva cara i quin mètode de cirurgia estètica fa servir.

Tanmateix, temo que allò que en realitat va prometre la senyora De Cospedal és que alhora que es fan manifestos i es presenten recursos judicials, dos mètodes cívics de practicar la democràcia, també es pot recórrer a la violència. En aquest sentit, el la Fiscalia General de l'Estat, o l'Audiencia Nacional, haurien d'actuar d'ofici, amb el zel habitual, i obrir una investigació per si les declaracions de l'alta dirigent del PP són constitutives d'un delicte d'incitació a la violència.

Més encara quan l'espai públic objectiu de la senyora De Cospedal i la resta d'impulsors de la campanya políticolingüística de moda són les escoles. Per raó de la seva popularitat mediàtica, té capacitat d'influir directament en les famílies. Així, la seva promesa té uns efectes multiplicadors indiscutibles i té la garantia absoluta que arriba a milers de pares i mares d'alumnes de les escoles, també de les catalanes. Encara tenim la sort que estem en període de vacances estiuenques i no hi ha activitat lectiva perquè, en cas contrari, és més que probable que una part dels centenars de milers de votants del PP a Catalunya, amb fills o filles en edat escolar, es conjuressin amb la seva líder i prometessin també partirse la cara pel castellà. No cal ni imaginar-se què passaria als patis i a les aules de les escoles.

Tot plegat fa l'efecte que el Manifiesto por la lengua común s'està escapant de les mans als seus promotors i, un cop acabats els famosos del futbol per signar, els titulars s'han de començar a buscar no tant ja en el què, sinó en el com: el manifest tindria a veure amb la força de la raó (sempre argumentable) i la senyora De Cospedal tindria a veure amb la raó de la força (mai legítima).

A banda de la immunitat parlamentària de què deu gaudir la senyora De Cospedal pel fet de ser senadora espanyola, a banda de la discriminació positiva que l'eximeix del delicte de violència de gènere i a banda del fet de ser espanyola (i per definició: no nacionalista) que l'exclou de la presumpció de terrorisme, la senyora en qüestió hauria de reservar les seves promeses més íntimes per fer com Aznar i aprendre idiomes.