E l llarg i turmentós procés de gestió de la situació de sequera ha posat de manifest contradiccions, interessos i dubtes que hi ha als partits, a la societat i als territoris, en temes que, com l'aigua, comporten angoixes quan és escassa, inèrcies en l'exigència de solucions per les vies clàssiques i negocis importants a la vegada.

El govern de la Generalitat, i per tant els tres partits que el componen, havien assumit amb convicció la nova cultura de l'aigua, amb tots els canvis de plantejaments estratègics de futur que comporta. L'estat de continuada manca de pluja va suposar, pel risc evident de no poder garantir l'abastament, i pel fet de no disposar encara de les dessalinitzadores, un seriós repte per a la validesa de la nova cultura de l'aigua, que, una vegada superat, no pot ser qüestionada sinó reforçada. Al voltant de la consideració d'excepcionalitat i de transitorietat de la mesura de connectar el CAT amb l'ATLL, les variacions en el tema, tal com anaven passant els dies, han permès aflorar interessos i posicions diverses, lligades més en les polítiques clàssiques, que en el convenciment de l'excepcionalitat. Només així es poden explicar algunes grans contradiccions, com ara:

-La dificultat d'acceptar, des del govern, que, si la famosa connexió de Tarragona a Olèrdola havia de fer-se, i si s'estava convençut que l'obra a fer només era per a una situació transitòria i excepcional, fins a la posada en marxa de la dessalinitzadora del Prat, o a l'acabament de la sequera, era més creïble reutilitzar-la després per portar l'aigua de l'altra dessalinitzadora de Cunit (a construir a continuació) en les dues direccions, cap al Camp de Tarragona i cap a Barcelona, que deixar-la inútil amb la despesa feta.

-Els intents de buscar i fer públics nous arguments per justificar la necessitat de l'obra, quan ja es veia que la sequera s'acabava.

-La trobada ràpida de nous defensors de la canonada, ara ja amb arguments estructurals, com l'alcalde de Barcelona, la patronal, CiU, oblidant-se que l'actuació era transitòria fins al maig del 2009.

-L'intent, per part de determinats sectors, de plantejar la canonada, ara en dos sentits però passant per Cunit!, cosa que tergiversa així el sentit de la dessalinitzadora de Cunit, que en cap cas és una interconnexió.

-Els interessats, i generalment poc fonamentats, comentaris de pensadors i tertulians diversos, que veuen el final de la sequera, la derogació del decret i l'anul·lació de la canonada com una concessió als radicals i als militants d'ICV i d'ERC de les Terres de l'Ebre, en lloc de l'únic final lògic al procés tal com s'havia plantejat.

El repte, ara, superada l'emergència, no és continuar amb propostes més o menys peregrines i incomprensibles, sinó actuar amb coherència i decisió amb la implantació de la nova cultura de l'aigua. I la coherència, i més en un territori on l'aigua no és abundant i regular en la seva disponibilitat, cal buscar-la no en les receptes clàssiques, sinó responent a simples preguntes:

-És més coherent consumir aigua potabilitzada per a certs usos industrials (com refrigeració de processos, dilució...) i per a regadius urbans; o usar-ne de depuradores i/o de recull de pluvials per a aquestes funcions?

-És més coherent deixar circular l'aigua de pluja per teulades, carrers i barrancs, o aprofitar-la per a usos domèstics com feien els nostres avantpassats, o fan a altres països més conscienciats?

-És més coherent buscar i oferir noves aportacions i consums d'aigua, o insistir en la reducció de pèrdues de les canonades i a sensibilitzar els ciutadans per aconseguir un estalvi dels malbarataments a vegades inconscients, i un consum eficient i responsable?

-Cal potabilitzar, consumir i pagar l'aigua per tots els usos domèstics o és preferible fer dobles canonades per reutilitzar les aigües grises, o les de pluja sobre teulada?

-És coherent insistir a voler usar els presumptes excedents de l'Ebre, amb les suposades recuperacions de «l'aigua que es perd» al delta de l'Ebre pels canals de terra, i en canvi assumir que el Delta està amb dificultats serioses de supervivència?

-És coherent escoltar determinats professionals i empresaris lligats a la redacció, direcció i execució de grans projectes d'obres, que reclamen fer grans obres, i deixar de banda altres professionals que amb plantejaments lligats amb l'anàlisi i la lògica opten pels postulats de la FNCA?

-És més coherent transportar aigua de centenars de quilòmetres alterant els ecosistemes naturals, que accelerar el cicle de l'aigua: mar –evaporació–, núvols –pluja–, distribució?, quan econòmicament i ecològicament és millor la segona opció?

-És coherent seguir plantejant que solucions com portar aigua del Roine són vàlides per a Barcelona?, i, si fos així, per què no ho ha de ser per a València, per a Almeria o per al Sàhara?

-És coherent impulsar el creixement d'àmplies i de vegades molt complexes noves zones de regadiu, com si ara fóssim en una fase de forta expansió productiva de l'agricultura a Catalunya, o seria més prudent optar per la implantació de sistemes de millora de l'eficiència en els regadius tradicionals?

-És coherent planificar el creixement urbanístic i els usos del territori, més en funció de la demanda centrípeta que de la disponibilitat dels recursos bàsics com l'aigua, el sòl, l'energia...?

Totes aquestes qüestions formen i han de seguir formant part de l'ideari polític de formacions com ICV que es reclamen «ecologistes de debò», perquè amb la ubicació geogràfica de Catalunya, les irregularitats temporals en la disponibilitat d'aigua, les perspectives del canvi climàtic, i els compromisos de promoure un desenvolupament sostenible per al conjunt de Catalunya, la nova cultura de l'aigua és l'única política d'aigua racional i possible a llarg termini, almenys a la Mediterrània.

Per tant, la consolidació i l'impuls de les actuacions derivades de la nova cultura de l'aigua són ara, passades les urgències de la crisi, de la sequera, més necessàries i justificades que mai. I per a aquesta nova etapa, és fonamental recuperar el diàleg i el consens amb la comunitat científica i amb els moviments socials.