Els partits de residència catalana però obediència espanyola sempre acaben igual; l'executiva central imposa criteris i, si convé, tria candidats, segurs de l'obediència dels escolanets de torn. D'exemples, la lletra petita dels darrers trenta anys n'és plena i aquest cap de setmana, en la renovació de la direcció «regional» dels populars n'hem tingut un exemple ben palès. Qui mana imposa l'autoritat i els altres no tenen més que obeir, encara que sempre hi ha un petit racó per a la dissidència.

Amb tot, qualsevol història té diversos capítols que conflueixen, o no, en el desenllaç final. En l'opereta del Partido Popular, cal interpretar les diverses escenes.

D'entrada, la que podia haver estat la candidatura oficial i continuista tenia un pecat original difícil d'esborrar. Daniel Sirera i el clan de Badalona havien imposat la força de ser els protegits d'Ángel Acebes. Amb el llastre de l'àngel caigut, complementat per la poca capacitat de lideratge de Sirera i la demostrada nul·la mà esquerra de Garcia Albiol –actual vicesecretari, desaparegut en combat–, la família pepera badalonina quedava tocada i els nous ideòlegs començaren a apostar per una solució de canvi.

Històricament, els germans Fernández Díaz han estat els manipuladors de la marxa dels populars catalans, Jorge des de Madrid i Alberto des de Barcelona. Al servei del nou tarannà de Rajoy i vetllant pels propis interessos de poder, es feren forts anul·lant el grup de Sirera i ràpidament presentaren una candidatura alternativa. Amb uns i altres a punt de brega, les diferències semblaven insalvables, sobretot quan una no prevista opció personalitzada en la sempre sorprenent Montse Nebrera s'afegia a la brega. Solucionat el conflicte de la direcció «nacional» i amb un congrés valencià amb olor de tarongina, els peperos es posaren a la feina per ordenar la delegació «regional».

Quan tot ha portat a opcions tan disperses, és l'hora d'apostar per propostes diferents. La dirigent estatal Ana Mato fou enviada a «províncies» i la cúpula imposà una candidata suposadament de consens: Alícia Sánchez-Camacho fou l'afortunada en la tria. Amb la nova presidenta in pectore, els Fernández Díaz s'apuntaven la doble victòria d'escombrar el clan de Badalona, que era el seu objectiu, i situar el seu home de confiança, Jordi Cornet, com a candidat a la secretaria general.

Sirera quedava relegat a un dubtós protagonisme al Parlament i Garcia Albiol s'esfumava a l'horitzó.

Tot anava bé en la valoració des de Madrid, però no comptaven que la díscola Montse Nebrera presentaria batalla. Des del petit prestigi d'una militant novella, Nebrera ha evidenciat les imposicions darrere les quals s'amaguen els partits estatals i ha introduït un element fresc a un congrés amb una forta composició crítica. Catalunya havia proposat, Madrid havia disposat, i ara Nebrera espera posar en contradicció un aparell oficial que no vol deixar espai a la dissidència.