Montserrat Nebrera se sentia «moralment guanyadora». I va qualificar el seu 43,28% de suport d'«èxit contra tot pronòstic». Incorporada per l'expresident Josep Piqué per formar tàndem a les eleccions al Parlament del 2006, la diputada no es va afiliar al partit fins a l'octubre de l'any passat. En nou mesos ha passat de ser considerada una veu díscola del PP a aglutinar els suports aliens dels compromissaris crítics amb les ingerències continuades de la direcció estatal.

Nebrera va fer un discurs carregat d'emotivitat. Va reivindicar un partit «lliure» amb una democràcia interna «de baix cap a dalt, mai a l'inrevés». També va prometre a la militància que estaria sempre al seu costat –«mai imposaré; mai sancionaré»– i integrar les persones valuoses d'altres candidatures seguint criteris de «meritocràcia». Fins i tot va emular Martin Luther King: «He somiat ser aquí. Vaig somiar que presentava una candidatura i que aconseguia els avals [...] i he somiat que ens assèiem al govern de la Generalitat.»

Després de l'escrutini, tens per l'estret marge de diferència, els partidaris de la diputada van eclipsar amb els seus crits la celebració de Sánchez-Camacho. De fet, hi va haver dues festes paral·leles. Uns quants militants es van carregar Nebrera a l'espatlla amb crits de «torera, torera» i ànims per al pròxim congrés. Respecte a l'oferta d'integrar-se en la direcció, suggerida per la nova presidenta, Nebrera no va aclarir res: «No tinc pensada la resposta. No he rebut cap oferta formal».