diumenge, 6 de juliol de 2008
> Ensenyar a morir és ensenyar a viure
Si als condemnats a mort se'ls concedeix el dret d'un últim desig, amb molta més raó, encara, als malalts incurables. Si la medicina ens pot ajudar a curar, què o qui pot impedir que ens ajudi a morir? Morir és una llei, no pas un càstig
tribuna
Capellà i escriptor
JAUME REIXACH..
+ Ramón Sampedro, poc abans de morir. La seva reivindicació va portar als tribunals el debat sobre l'eutanàsia. La hi van rebutjar i va aplicar el que li dictava la consciència. Foto: EFE
|
La paraula eutanàsia vol dir «bona mort», mort dolça, suau, sense sofriment. Per extensió, rep el nom d'eutanàsia el conjunt de mètodes que procuren una mort sense sofriment a fi d'estalviar els efectes dolorosos d'una malaltia de desenllaç fatal i inevitable. La definició és prou clara. De seguida es veu que hi pot haver dues maneres de procurar una mort sense sofriment. Col·laborant a pal·liar el dolor directament (administrant al malalt els pertinents analgèsics per mitigar-li el dolor, encara que siguin contraindicats i puguin accelerar la seva mort), o bé al revés: evitant intervencions inútils i artificials, que només serviran per allargar l'agonia del malalt. Viurà uns dies més, però patint inútilment. Perquè estem parlament, evidentment, de malalts terminals, o bé de malalties degeneratives irreversibles, trista crònica d'una mort anunciada. Al meu entendre les dues maneres són igualment vàlides. L'última paraula la té el malalt. El diagnòstic és responsabilitat del metge. Però la resposta al diagnòstic correspon al malalt. És ell i només ell, d'acord amb les seves conviccions més profundes (religioses o no) i d'acord amb les seves esperances ben legítimes (encara que inútils, científicament), qui té l'última paraula. És lliure d'encarar-se a la mort i al sofriment de la manera que cregui més oportuna. És ell i només ell, qui pot dir: vull sedants o no en vull. Prefereixo no sofrir, encara que visqui una mica menys, o al revés: no m'importa sofrir, ja que és més fort el meu desig de viure (o d'estar viu) fins que Déu vulgui (si s'escau que és creient) o fins que els ulls se m'acluquin. Les dues opcions són igualment vàlides. Estem davant de l'acceptació deliberada de la mort, que tant si és provocada de manera directa com indirecta és una mort mèdicament assistida. Assistida fins i tot en el cas del malalt que prefereix que la malaltia segueixi el curs «normal». No per això el metge deixarà d'aplicar-li algun remei. Estem parlant de malalts incurables, els quals tenen tot el dret a expressar la seva última voluntat (eutanàsia voluntària). Si als condemnats a mort se'ls concedeix el dret (o l'oportunitat) d'expressar un últim desig (o una última voluntat), amb molta més raó, encara, els malalts incurables. I si la situació és tan extrema que el malalt no pot expressar-se, els familiars estan legitimats per fer-ho en lloc seu (eutanàsia no voluntària). Es tracta de dignificar la mort. Si la medicina ens pot ajudar a curar, què o qui pot impedir que ens ajudi a morir? Morir és una llei, no pas un càstig. I una mort honorable –com digué Sòcrates– és millor que una vida sense glòria. En alguns casos, tal vegada sigui l'única glòria. Des d'aquesta perspectiva, les persones que treballen en favor del dret a morir dignament no sols no atempten contra la dignitat de la vida, sinó que la respecten fins al final. De manera que l'arquebisbe de Sevilla, el cardenal Carlos Amigo, pot estar tranquil. Si de debò creu que «les persones són intocables des del seu naixement fins al final», no escau gens ni mica que qualifiqui el projecte andalús d'«absurd i indigne». El que és indigne és girar-se d'esquena al sofriment. Les persones, com bé diu, són intocables fins al final. Per tant, la seva última voluntat ha de ser respectada. Tanmateix, l'atzagaiada més grossa sobre aquest tema no l'ha comès el cardenal Amigo, sinó l'arquebisbe emèrit de Pamplona, Fernando Sebastián, que en un sermó a la catedral, trufat de censures contra la sedació dels malalts terminals, va deixar anar aquesta perla: «Crist no va tenir cures pal·liatives.» Un, davant d'aquest genial anacronisme, no sap si riure o plorar. Jesús no va tenir cures pal·liatives, ni era un malalt terminal, ni el Gòlgota un hospital. Jesús va morir crucificat, víctima de la conxorxa de poders –el religiós i el civil– que els bisbes continuen perpetuant. I ja que hi som, entrem-hi de ple. Potser és bo que Fernando Sebastián recordi que Jesús, per a més inri, va morir sol, abandonat pels apòstols, antecessors dels bisbes actuals i de tots els que han existit, que el van deixar més sol que un mussol. No va tenir ni el pal·liatiu de sentir-se acompanyat, i tal vegada aquest hauria valgut per tots. Ja que els «altres pal·liatius», senyor bisbe, difícilment els hi podien administrar les santes dones que eren a peu de la creu, malgrat que en tenien ganes i haurien donat la seva vida per evitar-li els sofriments. Però ai! Aquell primer divendres sant de la història, el descans sabàtic ja havia començat. I ni tan sols la farmàcia de guàrdia estava oberta. Comprèn, senyor bisbe? Estem davant d'un cas diferent. Jesús, d'acord amb la predicació apostòlica, va morir pels nostres pecats. És el redemptor de la humanitat. Estava escrit que un sol home havia de morir per la salvació de tots. Aquest home era el «messies dolençós» que el profeta Isaïes descriu amb tots els detalls, i que Jesús –de manera ben admirable– va encarnar assumint la voluntat del pare, no sense abans haver-li demanat –a l'hort de Getsemaní– que si podia ser li fos dispensat aquest «calze» tan amarg. En fi, l'atzagaiada és tan monumental que no s'explica. O més ben dit: només s'explica per la tendència al fonamentalisme que hem anat observant en l'episcopat espanyol, no menys preocupant que el fonamentalisme islàmic. Els bisbes, igual que els aiatol·làs, recelen de la laïcitat. I això els converteix en persones obcecades. I com a tals, arriben a dir autèntics disbarats. La paraula eutanàsia arrossega el llast de la mala aplicació que en va fer el nazisme, tot i que no va arribar als extrems de l'eugenèsia. D'aquí la necessitat de no parlar d'eutanàsia sinó de mort digna, emparada per una llei que reguli, delimiti i controli aquest dret individual. I això és ben cristià. Es tracta d'evitar sofriments inútils. Ensenyar a morir –digué Montaigne– és ensenyar a viure.
|
)
