Per un viatge en què vaig ser a l'estranger, em vaig perdre tot l'enrenou que hi va haver després de les eleccions estatals. Repassant els diaris, vaig veure-hi unes quantes referències a l'Hospitalet. Entre les cròniques de flors i violes, pagarà la pena de posar uns quants exemples dels alcaldes i deixar els fets més aproximats a la realitat.

Juan Ignacio Pujana: aquest alcalde el vam tenir 15 anys a partir de 1979. En l'aspecte cultural, en aquesta època vam perdre una ocasió d'or perquè l'Hospitalet tingués un museu d'art d'una categoria excepcional. El senyor Antoni Déu, fill del poble, va llegar a la ciutat una col·lecció d'incalculable valor tant artístic com econòmic. Preneu nota dels artistes, entre molts altres pintors i escultors: Amat, Canals, Mercader, Mir, Pruna, Puigdengolas, Serra, Sunyer, Togores, i els Clarassó, Monjo, Rebull i Viladomat. En aquells moments estava valorat aproximadament en 6 milions d'euros. Fet i fet, no sabien on col·locar-la, els de la casa gran de l'Hospitalet, i van mostrar indiferència per la donació, i menyspreu pel senyor Déu, que es va sentir humiliat pel que es creia que era el seu poble. Aleshores, molest, va donar la col·lecció al Vendrell, on durant anys exercí de notari. Si mai aneu a la capital del Baix Penedès, hi veureu el Museu Déu en un edifici de tres plantes plens a vessar de bon gust.

Després, hem tingut donacions de menys valor econòmic però no pas històric. Les del compositor Jaume Ventura Tort, que també llegà els seus instruments musicals, però és impossible fer el recompte de tots els estris. Els germans Jaume i Pere Reventós també van fer un altre llegat d'art. Els quadres, llevat d'un servidor –excepte una petita mostra de dibuixos al museu–, ningú no els ha vist mai. Tots els donants volien obrir l'art als hospitalencs, a través d'exposicions, i no pas que el tanquessin a la cambra dels mals endreços. Paral·lelament, el mateix Museu d'Història va fer-ne més abans del 1979 que en tot el mandat de Pujana. Aquest, amb la finalitat de neutralitzar la festa de Sant Jordi, va crear unes preteses festes dites de primavera, la finalitat de les quals va ser espanyolitzar la població immigrada i evitar-ne la integració. Si retrocedim als anys setanta del segle passat, Sant Jordi a l'Hospitalet era ben considerat. S'hi feien, concretament, 14 actes, dels quals 12 eren en la llengua del país i tan sols 2 en la llengua de l'imperi. (Presència núm. 315, 20-04-74). Aquestes festes de primavera (que alguns en diuen «desfetes de primavera»), s'han anat degradant tant, que l'any 2008, ara deu fer dos mesos i mig, de tretze actes n'he comptat dos en català (Joan Pera i Carles Flavià) i onze (quasi tots cantants) en la llengua de l'imperi citada abans. Res a veure amb Sant Jordi, doncs. Uns anys més enrere es va crear el premi Ciutat de l'Hospitalet, bona part del qual era en la llengua del país i alguna cosa, en castellà, amb la intenció que de mica en mica el català tornés al lloc del qual el feixisme l'havia tret. Ara tenim un premi de novel·la negra, en què es deixa participar en castellà, i a més, en català, amb la qual cosa l'idioma del país l'han reduït a no res. L'Ajuntament de Palma va saber rectificar el seu error a temps, però aquí feina rai. No és estrany que de l'Hospitalet no hagin sortit mai escriptores com Najat el Hachmi o Laila Karrouch? A Vic, sí, i són quatre gats. A l'Hospitalet, no, tot i ser-hi un quart de milió de persones. Ningú no se'n va adonar, que tots els fets no eren casualitat? És a dir, en trenta anys el nacionalisme espanyol dels socialistes ha capgirat la situació i l'ha castellanitzada més que durant el nacionalisme espanyol del franquisme.

En l'aspecte urbanístic també hi va haver múltiples irregularitats. No en faré la llista ara i aquí, però sí que cal recordar allò que l'imaginari popular (ho diuen així?) ha volgut que oblidem. Cobraments d'impostos poc clars, incompatibilitats d'alts càrrecs municipals i suggeriments a periodistes perquè no publiquin alguna notícia. Al final, la fiscalia acusà Pujana d'haver comès delictes de suborn i tràfic d'influències, i van substituir-lo.

És bo de destacar també l'arribada del metro al centre de l'Hospitalet. Si Pujana no va posar-nos en el mapa, Corbacho ens n'esborrava en un tres i no res. Si de vell antuvi s'havia reclamat l'arribada de la línia transversal fins a l'ajuntament, la dissenyaren amb un traçat impensable, i el nom de l'Hospitalet ja no sortiria mai al llarg del propi territori. Comptat i debatut, Santa Coloma sí que té el nom d'una parada de metro, tal com Cornellà. I Sant Adrià, al tramvia. Nosaltres, ni això.

L'Hospitalet és la número 1 en densitat de tota la nació catalana. Amb poc més de 12 km², la qualitat de vida no passa precisament per haver-hi més gent, més pisos i més cotxes, perquè esdevé una ciutat inhabitable, sinó tot al contrari. Per anar bé, hi hauria d'haver la meitat de les persones, dels habitatges i dels autos dels que hi ha ara. L'única manera d'esponjar-se i fer reduir la densitat. En conseqüència, ha perdut l'esperit de ciutat que tenia i ara respon més al gran suburbi de Barcelona. Per entendre'ns, els meus pares van néixer, treballar, viure i morir, ambdós, a l'Hospitalet, i hi feien vida social com tants d'altres. Per aquest motiu és ara que ens han convertit en una ciutat dormitori, i no pas abans, tot i l'embolcall que ens volen vendre. Els fets demostren que han transformat la ciutat en un impersonal eixam d'abelles, i ara quasi ningú no coneix ningú, i és rar que la gent faci el mateix que els meus progenitors. Si mireu l'Hospitalet 2010, veureu una planificació urbanística que fa posar els cabells de punta. Els jubilats nascuts aquí tenen una tristesa i senten impotència quan veuen que els han capgirat l'hàbitat. Això, els del consistori no ho copsaran mai, perquè són incapaços d'entendre per què aquests avis ja no se senten reconeguts amb el seu poble. Després de defensar el sentit identitari de l'Hospitalet, potser és l'hora de donar la raó a Oriol Bohigas. Formar part de la ciutat de Barcelona i capital de Catalunya no ens faria més mal. A causa de les circumstàncies, la balança cauria al plat de les coses que ens beneficiarien.