Fa molts anys, dues conegudes marques de galetes d'un representatiu municipi de la vall de Camprodon van mantenir una pugna comercial molt subtil basada en el llenguatge publicitari. Un dels fabricants de galetes va divulgar un eslògan que deia: «Galetes Tal (m'estalviaré la marca), les millors.» I va ser un èxit, perquè la idea de «millor» té unes connotacions que, d'entrada, garanteixen l'èxit entre una gran majoria de la gent. Va passar un cert temps, no gaire, i l'altre fabricant de galetes va reaccionar amb aquest altre eslògan que deia: «Galetes Tal Altra (també m'estalviaré la marca), millors que les millors.» I, com era d'esperar, va tenir un èxit encara més gran. El mecanisme era el mateix: el recurs a la idea simple del «millor».

Me n'ha fet recordar el president Montilla quan, aquest dissabte passat, ha llançat el seu eslògan mediaticopublicitari que deia que a Catalunya tindrem: «El millor finançament que hem tingut mai.» Apel·lant a la idea simple de «millor», Montilla ja s'ha assegurat la conformitat i la complicitat d'una gran majoria de catalans, especialment d'aquells que no estan hiperpolititzats i, simplement, volen «el millor». A més, els arguments primaris són irrefutables: qui no voldria tenir «el millor», ja sigui en el model de finançament autonòmic o en qualsevol altre ordre de la vida?

També m'ha fet recordar aquest episodi els successius models de finançament que va pactar Pujol al llarg de la seva trajectòria presidencial a la Generalitat. Fos en la conjuntura que fos, Pujol sempre negociava el «millor» finançament que hi hagués hagut mai anteriorment. Fins que arribava una altra negociació i un altre model i, com és obvi, aleshores es pactava un model «millor» que l'anterior; és a dir, un model «millor que el millor».

L'Estatut d'Autonomia del 1979 també va ser sempre el text «millor», fins que va arribar l'Estatut d'Autonomia del 2006, que també és el text «millor» (tant en l'articulat que va aprovar el Parlament, com després de passar-hi el ribot al Congrés, com quan s'havia d'aprovar en referèndum i, si cal, després que el retalli el Tribunal Constitucional).

Des de molt abans que Samaranch digués que els de Barcelona, havien estat els «millors» Jocs de la història a Catalunya tenim per norma moure'ns sempre entre el «millor» i el «millor que el millor», com havien assentat els antics fabricants de galetes. I així podem viure feliços, sense arribar mai a la mínima complexitat de pensar que «millor» no vol dir «bo», al contrari, pot voler dir, fins i tot, «dolent». Quan s'està en un nivell molt baix, hi ha molt de recorregut per «millorar» sense necessitat d'arribar, ni tan sols, a un nivell baix. A banda que hi ha coses, com el finançament i l'autogovern, que difícilment poden empitjorar i, per lògica i burla, estan condemnades a anar sempre «millor». Els independentistes escocesos fan servir la teoria del «forat al cap», per argumentar que el procés devolucionista és, comparativament, «millor».