D esprés de tot acte sexual o catàrtic sovint es fan valoracions: com ha anat, què t'ha semblat, com et sents. L'acte convocat per Òmnium Cultural dimecres passat, al TNC, no és una excepció. L'esdeveniment en si va ser tot un èxit, d'assistència i de ressò, i també de missatge i de lògica argumental. Bravo Sanchis, bravo Porta, bravo Òmnium. Però també és bo que s'expliqui la veritat de les coses i, concretament, els comentaris de vestíbul un cop tot va acabar.

Mai no m'hauria imaginat que el cinisme, l'escepticisme, la baixa autoestima i el desànim fossin tan elevats. Evidentment que després d'un acte tan transcendent ve de gust la cigarreta de després de, i fins i tot fer alguna conya, recursos enginyosos, tècniques de descompressió, és clar que sí. Jo el primer. Però més enllà hi havia una excessiva recurrència general al pessimisme i la desconfiança. «Quan parlem en broma, diria que ens surt prou bé!»; «Molt Mas i molt Carod, però són incapaços d'anar junts en res»; «Aquests actes no tenen cap utilitat després i, si no, fixa't en la manifestació de l'1 de desembre»; «Tot Barcelona està pendent de la selecció espanyola»; «Qui donarà el pas cap a l'autodeterminació? Aquí molt parlar però ningú no gosa ni sap liderar el procés».

Una cosa hi ha de certa, darrera d'aquestes desafortunades declaracions de vestíbul: el catalanisme en la seva generalitat ha arribat a una conclusió prou unànime, i és que amb Espanya no hi ha gaire cosa a fer. El problema és que això, que des del punt de vista discursiu i argumental és quasi impossible de discutir, empeny cap a una pregunta completament nova: i ara, què? Podem imaginar-nos fins i tot Espanya preguntant-nos-ho: va, nois, ara ja sabeu de què vaig. Ara ja heu descobert la trampa de les autonomies i els límits de les vostres reivindicacions. Ara ja sabeu a què atenir-vos, ni tarannàs ni federalismes ni plurinacionalitats. Mai. I, ara que ja sabeu tot això, què penseu fer? Amb qui compteu? Com penseu fer-ho? Qui us escolta? On és la vostra selecció a semifinals de l'Eurocopa?

Va ser un socialista com Ferran Mascarell qui va dir no fa gaire una frase de la qual vaig prendre bona nota: “Em nego a morir en un país derrotat.» Possiblement pensàvem en conceptes diferents de victòria i de derrota, però a la frase sí que m'hi agafo. Em nego a creure que Catalunya sigui incapaç de respondre a la pregunta. I ara, què? Doncs ara, prepareu-vos. Amb aquest poble no s'hi juga.