Ja que CiU és determinant en la dinàmica política de Catalunya pot tenir interès general analitzar la seva situació precongressual. Com a antecedent, es pot considerar que en la història de Catalunya de les tres darreres dècades CiU ha tingut un paper destacat. No només va tenir lloc la seva creació sinó que va manifestar-se com una opció de govern, amb una trajectòria definida de reconstrucció del país i de les seves institucions. Aquesta situació, però, ha variat des dels inicis del segle XXI i els partits de CiU han entrat dins una via abrupta d'incomprensió mútua que dificulta en gran mesura el funcionament normal de CDC. Això ha coincidit amb la deriva cap a la dreta i cap a posicions més espanyolistes del corpus ideològic d'Unió, i especialment del seu líder, Duran i Lleida. Ara, CiU està al marge de la majoria de les opcions de govern.

I la fusió? El Congrés de CDC del 2004 va aprovar anar cap a la fusió dels dos partits. Aquest mandat congressual no s'ha acomplert, possiblement per dues raons. Una, perquè Unió Democràtica de Catalunya sembla haver-s'hi negat, i en segon lloc perquè la direcció de Convergència potser no ha estat prou insistent en la consecució d'aquest objectiu, perquè l'ha considerat un objectiu conjuntural i no estructural. Just abans del proper Congrés de CDC ens trobem que la ponència oficial d'organització oblida la fusió, i no proposa cap alternativa de millora en la relació dels partits de la Federació, excepte una tímida proposta de desfederació d'àmbit municipal, que es pretén que s'implanti amb comptagotes. No només s'ha passat de puntetes per damunt de l'incompliment de fusió dels dos partits sinó que es fa marxa enrere, sense arreglar la situació. Això és poc respectuós amb la militància que va expressar el seu parer fa 4 anys.

On són les propostes sobre CiU? Què vol dir que s'ha de fer un replantejament sobre la Federació per tal de reforçar-la, o, si això no és possible, decidir la nova fórmula de relació amb UDC? No s'hi val a traslladar la responsabilitat cap al futur. El congrés és l'escenari pertinent per decidir.

El dilema és: cal consolidar a qualsevol preu Convergència i Unió per intentar guanyar les properes eleccions al Parlament de Catalunya, o alternativament fóra més assenyat posar ordre (tenint en compte seriosament l'opció de la separació amb Unió) per aleshores afrontar qualsevol elecció? Per als que agrada l'estratègia política és necessari tenir en compte també addicionalment l'escenari hipotètic del pacte amb ERC. Alguns indicis mostren que Unió no sembla disposada a permetre aquest acord, per tant, a la fi, la desfederació obriria la porta a més amplis pactes de govern nacionalista a Catalunya.

El canvi que es proposa és d'aquells que fa respecte, però per això cal que els líders polítics assumeixin les seves responsabilitats. El cost de no fer res pot ser molt alt. A Convergència li cal consolidar un projecte engrescador que millori la qualitat de vida mentre s'avança cap a l'autodeterminació. Es tracta d'una qüestió de lideratge. No només a CDC sinó a tots els partits de Catalunya, aquell que tingui al capdavant a qui miri al futur sense por, que no especuli a cada pas intentant administrar les engrunes del passat, i ho sàpiga transmetre a tothom, arrasarà electoralment.

La Casa Gran del Catalanisme i l'Artur Mas són compatibles amb la desfederació. Han de poder atraure sensibilitats per fer consensos, i integrar arguments propis i aliens, sense variar l'objectiu principal. Si, contràriament, s'actués de manera inflexible mantenint únicament uns posicionaments inicials, això portaria a no convèncer una part dels propis, ni tampoc els que pensen diferent, ni els que s'abstenen o estan descontents de la política, en general.

Unió no pot pretendre entrar a la Casa Gran del Catalanisme per la porta gran amb el seu estatus de «beneficiari» dins la Federació. Els partits i les persones hi han de fer aportacions, i no poden ser únicament «gregaris de luxe». La dignitat i identitat que cerca Unió en no voler-se fusionar amb Convergència l'hauria d'esperonar a voler batre's en solitari en l'escenari polític per conèixer millor l'abast de les seves forces.