El poeta Gerard Vergés (1931) –que va néixer i viu a Tortosa (Baix Ebre), al cor dels Països Catalans– rebrà aquests dies a Cambrils el reconeixement públic de l'estament poètic, crític, professoral i literari del país. Ja era hora.

L'ocasió –i sobretot el mecenatge– ja feia anys que es buscava per molts dels seus amics i admiradors que ara (els dies 25, 26 i 27 de juny) són convocats en aquestes jornades d'homenatge per analitzar la vida i l'obra del polígraf tortosí. En paraules de l'impulsor i coordinador d'aquest esdeveniment, Ramon Garcia Mateos, director de l'Antena del Coneixement de la URV a Cambrils (alhora que traductor al castellà dels seus versos), «Vergés és, sens dubte, una de les veus més importants de la literatura catalana en l'actualitat».

I, amb molta probabilitat, molts de vostès diran: «I qui és aquest senyor?» I jo diré: la responsabilitat d'aquest desconeixement és compartida, començant per qui fa la pregunta, perquè tot aquell que estigui mínimament interessat per la cultura literària que es practica en aquest país no pot, en efecte, desconèixer l'obra d'un dels que millor la practica, per poc que surti als diaris, per més poc que sigui escoltat a les emissores d'alta audiència i pel gens que és cridat a la televisió (i sobretot a «la nostra»), que ara divulga això dels (S)avis, una condició que el tortosí reuneix amb escreix: per avi (té un bon reguitzell de néts) i per savi. O és que traduir tots els sonets de Shakespeare al català (com ningú havia fet abans), tot creant alhora poesia que ha de ser vista també com a pròpia, no és un atribut de saviesa?

Però deixem estar tot això: ja ho hem dit mil vegades. La gestió de la divulgació massiva de la cultura catalana (tot i els esforços de descentralització i pluralitat) continua encaparrada, per norma general, en l'exaltació fins a la indecència d'uns quants noms, molt pocs, de cadascuna de les disciplines artístiques (gairebé sempre els mateixos, la majoria centralitzats a la capital) i, fora d'aquests noms i més enllà de la concentració central, sembla o fan creure que tot sigui un erm on els poetes només serveixin per a entretenir tietes i jubilats en certàmens subvencionats per una altra institució financera, també «tan nostra».

Així, doncs, el nostre amic poeta –que exerceix sobre els altres i sobre la seva mateixa obra una modèstia autèntica, com molt poques vegades he vist en aquesta fauna literària de descordats egòlatres– agafarà el cotxet i es desplaçarà fins a Cambrils, prop de l'antiga Ciutat Imperial de Tarragona, des d'on cal esperar que la dimensió d'aquestes jornades d'homenatge adquireixin el veritable sentit que les fa convocar i que podria ser el de dir: senyors, per favor, deixin de llegir versions sentimentaloides i martipolejades de molta poesia actual i facin el favor d'entendre –com Carles Riba (el pare del qual era justament de Tortosa) ja va dir al grup poètic d'aquesta ciutat (Vergés, Massip, Pérez Bonfill)– que tot això de la poesia no és qüestió de bufar i fer ampolles.

La prova que no ho és, és que Vergés va tenir el bon gust, la responsabilitat i la mínima vergonya de no començar a publicar regularment fins a complir els seus cinquanta anys.

Els resultats d'aquesta llarga espera es fan mirar i són un luxe per a la literatura catalana, un joiell que per descomptat desconeixen tots aquells, amb poder dintre dels mitjans, que atribueixen qualitats genials a qui ha fet un esternut més aparatós que el del veí. O, com va dir el crític Josep Murgades, amb la seva gràcia habitual: «En aquest país et tires una llufa i ja ets considerat, com a mínim, expert en l'aparell digestiu.»

Bé, doncs, mirarem d'acompanyar el poeta durant unes hores per rescatar-lo de les moltíssimes més, incomptables, que ha dedicat a fabricar el seu món, en una solitud difícil –monàstica i compartida–, reelaborant una teoria i una pràctica semblants a la que Maragall va denominar Paraula viva, una vivacitat dialèctica que no pot ser transmesa si abans no ha estat viscuda, confrontada i fins i tot maleïda pel subjecte que té la gosadia d'encabir en versos i poemes, en traduccions i en assaigs, la immensitat desconcertant de la Dansa de la Realitat. Una fina ironia –molt tortosina i, per tant, ebrenca– salva el poeta; per nosaltres, pot ser un agafador de consol i estímul.