Demà és 24 de juny, i aquesta data, ja fa unes quantes dècades, va ser proposada com a Festa Nacional dels Països Catalans. No cal ser gaire bon observador per adonar-se que la maniobra, actualment, es pot donar per fracassada (i dic «actualment» amb sentit de provisionalitat, sense renunciar definitivament a un èxit futur). És cert que hi ha nuclis discrets de la societat civil que intenten mantenir viva la flama del Canigó i associar Sant Joan amb els Països Catalans (no es pot negar, sinó, al contrari, agrair i defensar que continuï viu l'impuls). Però en l'àmbit de grans majories, que és com es mesuren les coses (pel que sembla, influència directa de la política) en les societats democràtiques, la proposta de consolidar la festa dels Països Catalans no ha reeixit (i ho dic sense derrotisme, simplement amb objectivitat i una certa llàstima). Si avui féssim una enquesta aleatòria entre els set milions i mig de catalans que, segons les cartilles sanitàries, viuen a la Catalunya estricta, i proposéssim una paraula per associar a Sant Joan, segur que guanyaria amb diferència coca, o revetlla, o pont, però no el concepte Festa Nacional dels Països Catalans.

Joan Fuster (que si no vaig errat va ser el pare intel·lectual del nom de la cosa), ja va advertir des del primer moment que el concepte Països Catalans era complicat, però que el terme encara ho era molt més. «Qüestió de noms», crec que ho va batejar. L'any 2008, l'expressió Països Catalans ha caigut pràcticament del tot, o sense el «pràcticament», del llenguatge polític i administratiu. Es continua fent servir en algun àmbit civil (la secció del diari El Punt n'és un dels únics exemples normalitzats), però ja ha desaparegut gairebé del tot del llenguatge vehicular. L'evolució política de l'Espanya de les autonomies no només ha portat a la liquidació innegociable dels Països Catalans en conjunt (de fet, ja els va liquidar abans de néixer, com si es tractés del primer supòsit de l'avortament), sinó que també té en marxa el procés de liquidació dels Països Catalans un per un. Només cal una certa curiositat per la paperassa oficial que genera l'estat per comprovar que avança el terme CAC o Comunidad Autónoma de Catalunya en substitució del nom del país, Catalunya. Igual passa amb les Illes Balears, que han anat esdevenint, per efecte de la legalitat vigent, la CAB. I el cas més dramàtic és el del País Valencià, que no només s'ha convertit en la CAV, sinó que s'han fet tots els esforços necessaris i els no necessaris per esborrar qualsevol referència al nom País Valencià. Si agafats un per un ja no tenim països, sinó que tenim comunitats (i no es tracta només d'una mania de Madrid, perquè molts polítics locals ja estan incorporant el terme comunitat per referir-se al País Valencià, a les Illes Balears i a Catalunya), no és estrany que hagi desaparegut el terme Països Catalans. És una altra crònica d'una mort anunciada. I si no hi ha Països Catalans, com carai es pot commemorar una Festa Nacional dels Països Catalans? I aquí entraríem en una altra argumentació (que cadascú pot estirar) i que té a veure amb el fet que també s'ha negat la validesa jurídica del terme nació (fins i tot aplicat a Catalunya). Dit això, les realitats són dinàmiques i no estàtiques; és a dir, que mantindrem encesa la flama, per si qualsevol dia tornen a bufar vents favorables.