La vida és contradictòria: la política, també. Després de 30 anys de democràcia ja cap partit se'n salva, d'una certa contradicció ideològica o pràctica. El PP s'ha contradit pactant amb nacionalistes, el PSOE també però arribant fins i tot a pactar tant amb independentistes com amb el mateix PP, CiU ballant entre sociovergències, pactes del Majestic i quimèrics fronts nacionals, ERC contradictòria amb tothom i fins i tot amb ella mateixa, ICV no cal ni dir-ho... Per tant, l'activitat política inclou contradiccions, sobretot la política adulta, la dels partits que ja han fet el pas de redactar ponències a influir en la vida pública. Com també és ple de contradiccions el pas a la maduresa de qualsevol persona.

La gràcia recau a gestionar bé aquestes contradiccions; és a dir, a no permetre que aquestes contradiccions sobrepassin el subjecte de tal manera que quedi bloquejat o fins i tot anul·lat. O que acabi, en el pitjor dels casos, fent el ridícul i trigant molt de temps a tornar a aixecar-se. No és tan difícil: només demana capacitat de reacció o de rectificació quan els senyals de catàstrofe ja són evidents. Maragall ho va detectar cap al final del seu mandat i el tripartit-2 ja emet els mateixos senyals. Sigui en boca de Castells o dels militants republicans amb sentit de la coherència, aquesta fórmula de govern ja ha fet el pas de no entusiasmar a revoltar alguns dels seus components. La incomoditat és manifesta i ja no val ni tan sols descansar-hi o repenjar-s'hi. La cadira ja no és prou flonja, té agulles. Mentre penso en Castells també penso en Ferran Mascarell, que en abandonar la política va proclamar que es negava a morir «en un país derrotat». Qui ho vulgui entendre, que ho entengui. CiU, per la seva banda, sí que té un avantatge: com a oposició, almenys té dret de picar de peus. Els nacionalistes no poden fer cara de satisfacció mentre el país s'atura o decau, però tampoc no poden encomanar un pessimisme que se'ls pugui girar en contra. Per tant, l'únic marge que els queda és aguantar la travessa del desert tan dignament com puguin i repetir el missatge de descontentament tantes vegades com calgui. Però la contradicció de CiU podria ser, justament, que la perspectiva del seu retorn al govern pugui anar acompanyada d'una idea d'estabilitat tan tranquil·la que pugui semblar una altra mena d'estancament. D'aquí la importància del seu congrés. Dret a decidir, sí. Però, i el deure de fer-ho?