Puntuals com les pluges del mes de maig, amb l'arribada del congrés de Convergència, retornen les veus que reclamen al partit un gir sobiranista, trencar amb Unió Democràtica i enfortir els lligams amb ERC. Importa poc que aquestes qüestions tinguin poc o gens a veure amb el que interessa a la gent i importa menys, encara, analitzar si aquests grans propòsits tenen alguna cosa a veure amb la millora de l'eficàcia de Convergència a l'hora d'optimitzar la nostra acció política.

I és que, com és sabut, encara que pugui resultar paradoxal, a molts polítics això de la realitat els avorreix molt. Parlar sobre com millorar la mobilitat i les infraestructures viàries i ferroviàries, afrontar el repte de la immigració massiva, de l'envelliment de la població, o de l'empobriment de l'educació dels nostres nois i noies els resulta realment tediós. Fins i tot n'hi ha més d'un que en privat gosa dir que el que li falta a Catalunya és èpica, més confrontació amb Espanya, més tremp redemptorista! Segons es veu enyoren temps passats, manifestacions i agosarades corredisses que segurament els van reportar alguna xicota inesperada i un munt d'anècdotes estudiantils sens dubte de gran transcendència per al país, això sí, compatibles amb la mort de Franco al llit, evidentment.

També sorprèn que amb els continus despropòsits que han protagonitzat els dirigents d'ERC des que governen a Catalunya, encara n'hi hagi que sospirin per la seva complicitat parlamentària, com si això del sentit comú es pogués recuperar simplement canviant de company de viatge, pressuposant doncs que la sort dels convergents amb aquests arrauxats socis seria més gran que la que han tingut fins ara els soferts socialistes. Encara sorprèn més, si és possible, que malgrat la invitació de l'Artur Mas a contribuir a fer de Convergència un dels pilars de la Casa Gran del catalanisme, algun quadre convergent continuï sense veure en Unió Democràtica i en els seus dirigents un dels nostres millors actius, el que ens vincula a la centralitat, al personalisme cristià i l'eficiència política, uns valors que justament han caracteritzat els millors moments de Convergència i Unió i que continuen demostrant-se com el nostre millor capital polític.

Penso que, ben lluny de tot aquest soroll, el que li falta a Catalunya, el que ha de debatre el futur congrés de Convergència és com recuperar per a Catalunya un govern seriós i rigorós, eficient i discret, que no vol dir mancat d'ambició; coherent però alliberat de dogmatismes i de sobredosis ideològiques i disposat a resoldre problemes i, el més important, a contribuir a fer dels ciutadans de Catalunya homes i dones lliures, capaços de construir projectes de vida personals que els dignifiquin i que els permetin ser feliços.

Llegeixo al diari que l'eurodiputat Guardans declara que està fart de les discussions essencialistes. Comparteixo plenament el seu fastigueig. Perquè agradi o no als més saberuts i garants de les essències pàtries i del partit, el que justifica que alguns fem política no és l'adhesió a una idea abstracta i romàntica de la nació, ni els personalismes ni les trifulgues entre partits. La història de l'èxit de CiU guarda estreta relació amb la seva capacitat de mantenir posicions de centralitat, que vol fixar-se com a prioritat de l'agenda política treballar pels problemes reals de la gent, sense embardissar-se en aventures tragicòmiques ni declaracions fatxendes i grandiloqüents. Per aquest divertiment, amb el permís del congrés d'ERC, ja tenim l'inefable conseller de la vicepresidència. Per a tota la resta, realitat, realitat, realitat!