Pot ser un lloc agradable el pati d'una presó? La pregunta pot semblar capciosa, fins i tot insultant per a aquells que hi mantenen el seu únic contacte diari amb l'aire lliure, obligadament restringit en temps i espai. No és la intenció. Ahir, però, el pati de la presó de Girona va ser durant un parell d'hores un espai força agradable, no per anar-hi a viure (les coses com són), però sí per gaudir d'un sol radiant i d'un espectacle que, una vegada més per cortesia de la gent de La Penyora en col·laboració amb l'equip d'educadors del centre penitenciari, va fer passar als interns una molt bona estona, amb música, màgia i humor per oblidar les penes i les reixes.

Al pati esperaven als artistes uns setanta interns, tots homes, que es van implicar de seguida en la festa servida per Arianna Puello i Nomah (hip-hop), Jordi Garcia i Miquel Sempere (flamenc), Fèlix Brunet i Alkpone (màgia i telepatia) i Jimmy Fonofiera, absurd i divertit crooner sota la perruca del qual –que no facilitava gaire els controls de documentació a l'entrada de la presó– es podia intuir la personalitat mutant de Jaume Fonalleras, últimament també dedicat a la cuina en el programa Plats de butxaca de TV Tossa, on es transmuta en Elvis o Dalí per ensenyar trucs gastronòmics a l'abast de tothom.

El Patio, festival d'estiu a porta tancada, va començar amb Fèlix Brunet (abans, Mc Fèlix) com a mestre de cerimònies, que va donar pas al gran Fonofiera, amb un espectacle digne de Las Vegas. Després, el mateix Fèlix va mostrar als interns que, fins i tot en la seva situació, amb molt poca cosa o amb no-res, es pot fer màgia. El número més aplaudit va ser el de telepatia: realment sorprenent veure com el seu ajudant Alkpone, amb els ulls completament embenats i fins i tot d'esquenes a l'audiència, anava endevinant tots els objectes i els detalls que el mag Fèlix anava triant aleatòriament entre els membres del públic. Més tard, mentre van tenir lloc les actuacions musicals al pati, Fèlix Brunet, Alkpone i Jimmy Fonofiera van anar al mòdul de dones, on van actuar davant d'una desena d'internes amb tant o més èxit que amb els homes. La música va començar a l'escenari amb Arianna Puello i Nomah, dos bons representants de la Gentuza de Girona, un dels col·lectius amb més tradició del hip-hop gironí. Van interpretar junts temes de tots dos molt ben triats per a l'ocasió, com ara Sólo si se vive, de Nomah, i Arriba los buscavidas, d'Arianna Puello, que el dia abans havia arribat de Nova York, on continua la seva imparable expansió internacional. Tot el cansament i l'inusual concert de bon matí van quedar compensats per un públic molt entregat. Un cop acabada l'actuació, Nomah i Ari van estar parlant una bona estona amb els interns, que els van demanar molts autògrafs, en tot tipus de papers, però també a sobre de la roba i la pell. El festival va acabar de la millor manera possible, amb flamenc i rumba: la veu de Jordi Garcia i la guitarra de Miquel Sempere van ser més que suficients per muntar una gran festa, amb cançons del Capullo de Jerez i de Los Chichos («Libre, libre quiero ser...») i alguns espontanis inclosos. Molt de talent privat de llibertat.