La seguretat del aliments és una preocupació social que es revifa amb casos que són notícia. Recentment n'hi ha hagut tres: la contaminació d'oli de gira-sol procedent d'Ucraïna amb olis minerals, la intoxicació per sulfat de manganès ingerit per error en lloc de sulfat de magnesi, i la polèmica plantejada per Santi Santamaria criticant l'ús d'additius alimentaris a la cuina.

El primer sembla ser un frau amb finalitats lucratives: «allargar» l'oli de gira-sol amb oli mineral o parafina, que és un derivat del petroli. No hi ha hagut risc perquè la toxicitat dels hidrocarburs dels olis minerals és baixa i la concentració d'aquestes impureses en l'oli refinat molt petita, però cal controlar millor el comerç internacional d'aliments.

El segon ha estat la intoxicació d'unes persones per haver ingerit un preparat que havia de ser de sulfat de magnesi i era de sulfat de manganès. Són dos compostos químics de propietats diferents, encara que el nom s'assembli. Una d'aquestes persones sembla que ha mort per aquesta causa. Aquí no es tracta d'un aliment en el seu sentit estricte, sinó d'un suplement alimentós ingerit amb finalitats gairebé medicamentoses, dispensat a la farmàcia. L'empresa subministradora del producte l'havia etiquetat malament i no havia controlat el que venia, i la farmàcia tampoc el que comprava. Aquest cas mereix alguna consideració, amb tota prudència fins que els fets estiguin del tot confirmats. Segons les informacions disponibles, les persones afectades havien consumit aquest producte per recomanació d'un centre de ioga, després de participar en una xerrada sobre la depuració hepàtica. Sense dubtar de la bona fe de qui havia donat aquest consell, em pregunto si es tractava d'una persona amb la preparació adient per fer-ho. Em temo que no, ja que si bé hi ha algun medicament al mercat a base de sulfat magnèsic per estimular certes funcions del fetge, una indicació d'aquest tipus no es pot fer com a consell general sinó després d'un diagnòstic mèdic individual. La idea de depuració de l'organisme sona molt bé però, sense més precisions, no té gaire base científica. Aquesta pot ser una mostra dels riscos que poden tenir les teràpies alternatives fora del sistema de salut, que molts practiquen amb bona fe, però amb una visió emocional, no racional, del que cal fer per a la salut del cos i de l'esperit. Res a dir del ioga, però em temo que el ioga de debò recomana certes pràctiques físiques i psíquiques, no el sulfat magnèsic. Amb tot el respecte a la lliure opció de les persones, crec que caldria no ser tan crèdul amb teories de la salut sense base científica i no prendre productes que no estiguin avalats per un professional sanitari competent.

La polèmica sobre l'ús d'additius alimentaris a la cuina és un cas de «molt soroll per no res», que afectaria els pocs consumidors que es poden permetre menjar en determinats restaurants, però amb gran repercussió en els mitjans ja que afecta cuiners prestigiosos. La qüestió científica és la seguretat dels additius alimentaris, que si es fan servir correctament no representen cap perill, ja que es tracta de productes la seguretat dels quals ha estat ben avaluada i s'han precisat les dosis i condicions d'ús autoritzades. Un dels additius implicats és la metilcel·lulosa, que és un gelificant i espessidor derivat de la cel·lulosa, component de la fusta i de la fibra dels vegetals. Es pot fer servir, fins i tot en dosis relativament elevades, sense cap risc.

Tres casos amb un tret comú Curiosament aquests tres casos tenen un tret comú: tant l'oli mineral, o parafina líquida, com el sulfat de magnesi i la metilcel·lulosa els podem trobar a les farmàcies, en forma de medicaments autoritzats com a laxants.