«Volia reflectir la perplexitat dels temps actuals, el desencís de la societat postmoderna. No és allò que ens van prometre...» Anna Ballbona riu i hi afegeix per aclarir les seves declaracions inicials: «M'interessen les mirades iròniques i sornegueres, fins i tot cíniques de la realitat.» Així s'ha d'entendre el títol del poemari, La mare que et renyava era un robot: «Certament m'ho imaginava, que la mare quan s'emprenyava era un robot... una explicació que no em serveix de gran. Ara els robots han estat substituïts per coses pitjors...» El llibre pren el títol d'un dels poemes, tot i que el poemari es va presentar a concurs amb un altre, Imperfectes i rituals. «Al final el vaig canviar... Un dels membres del jurat em va indicar que ‘La dona que et renyava era un robot' era un decasíl·lab perfecte i jo ni me n'havia adonat!», somriu.

El fil conductor que uneix els 26 poemes del recull és una mateixa font d'inspiració: «Utilitzo elements quotidians trets de context i centrifugats per donar-los una altra funció.» Així hi apareixen el metro, l'apagada d'Endesa, un metge que pica el genoll d'un pacient amb el martellet i una platja deserta, una sèrie d'imatges que Ballbona usa com un calidoscopi personal per copsar el temps que s'escola: la infància, l'adolescència. Un apunt: el poemari està dedicat a la seva àvia Amàlia «caldera vella, bony o forat», i a la seva mare, «que no és cap robot». De la seva àvia, a més, l'autora rescata alguns mots: «Sóc de Montmeló i m'adono que moltes paraules que he sentit a casa des de sempre no es coneixen a Barcelona. Volia reivindicar aquest vocabulari de la meva àvia, de manera que barrejo paraules d'arrel popular amb d'altres de més cultes.»

A l'hora de parlar de quin són els seus referents, l'autora, que estudia teoria de la literatura comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura que ha begut «d'aquí i allà», i dóna uns quants noms: Gabriel Ferrater, Josep Palau i Fabre, Maria Mercè Marçal, Ponç Pons i Enric Sòria. «Llegeixo molta narrativa i m'interessa una poesia que té la voluntat d'explicar coses.» Alguns d'aquests mestres apareixen citats en els versos, com ara Enrique Vila-Matas i Italo Calvino.

Ballbona, que ja ha publicat els seus versos en l'antologia Quàntiques, (editada recentment per Publicacions de la UAB), considera que la poesia és un camí, un ofici: «Aquest llibre tindrà defectes i virtuts, però finalment és un primer llibre.» Ara per ara, Ballbona prepara un nou recull de poesia. A banda, també escriu prosa i treballa paral·lelament en un recull de relats.

David Castillo, membre del jurat, va lloar durant la presentació del poemari la setmana passada la «mirada original» de Ballbona i la seva «intel·ligència natural» a l'hora de projectar «una mirada esbiaixada a la realitat». El crític està convençut que la literatura catalana passa per un moment «esplèndid»: «Assistim a una eclosió de noms que s'han de definir. Abans hi havia editors com Joan Sales, que cuidaven molt els autors i ara van a la intempèrie. En general, però, estan més preparats que fa deu anys, gràcies a l'estabilitat política.»