Quan encara no era primer ministre d'Escòcia, el líder de l'SNP, Alex Salmond, va batejar el grup de diputats laboristes escocesos al Westminster amb el nom d'els 50 febles. Aleshores, les victòries laboristes a Escòcia encara eren arrasadores –històricament han estat arrasadores–, però el laborisme escocès, un cop instal·lat al Parlament del Regne Unit, quedava diluït en l'interès superior de les polítiques comunes o generals del Partit Laborista britànic.

El cas d'Escòcia és molt més semblant al cas català del que es vol fer creure, per això cal estudiar-lo amb atenció. I la similitud no es limita al fet que Escòcia avanci decididament cap a un referèndum per l'autodeterminació i Catalunya, encara sense tanta decisió, també, sinó que hi ha moltes semblances pel que fa a les misèries internes dels partits i als mecanismes socials i electorals que han regit la vida política en les darreres dècades. D'Escòcia, en podem aprendre molt més que no ens pensem, i el dia a dia ens en dóna molts exemples.

Avui, dos consellers de la Generalitat, Antoni Castells i Ernest Maragall, alhora veus relativament destacades del PSC, i també alguns opinadors de l'òrbita del socialisme català, han tornat a posar en el centre d'interès informatiu i d'opinió el tema del grup propi o de la veu pròpia del PSC al Congrés. És un debat que s'ha generat a Catalunya, aquesta vegada, des de dins del PSC mateix, no des dels partits adversaris (més adversaris, com CiU, o menys adversaris, com ERC i ICV). Aquest debat sobre el grup propi o la veu pròpia m'ha fet pensar que estem davant d'un cas clar de 25 febles (que són els diputats i diputades del PSC instal·lats al Congrés, segons sembla, diluïts en l'interès superior de les polítiques comunes o generals del PSOE). Per les opinions de Castells, Ernest Maragall i d'altres, sembla que es desprèn l'obvietat que al PSC hi ha diverses sensibilitats, només una de les quals és la catalanista (que, a més, sempre segons referència d'aquestes opinions internes, no estaria a hores d'ara prou ben representada). Si això és veritat, no ens trobem davant d'un tema menor per al nostre país, sobretot si tenim en compte que el PSC té el patrimoni gairebé exclusiu del mapa institucional de Catalunya. Si la sensibilitat catalanista no és majoritària al PSC i el PSC és majoritari en el mapa institucional: les institucions catalanes ja no representen el catalanisme o, dit d'una altra, la sensibilitat catalanista ja no està prou representada en les institucions catalanes. El tema no es pot deixar morir i caldria treure'n l'entrellat.

I encara una segona qüestió, més concreta i fàcil de respondre: els 25 diputats i diputades que representen el PSC al Congrés i que van arrasar electoralment el mes de març passat a Catalunya: pertanyen a la sensibilitat catalanista o no? Mentre no es resol aquest interrogant, caldrà batejar-los amb el nom d'els 25 febles. O fins que no demostrin el contrari, cosa que, de moment, no han fet o no han tingut oportunitat de demostrar.

Caldrà seguir amb atenció l'evolució d'els 25 febles perquè a Escòcia, des del moment que es va posar en evidència el paper galdós d'els 50 febles, el canvi autèntic en el comportament electoral dels escocesos es va començar a materialitzar, i la històrica hegemonia laborista va entrar en declivi (no pas en benefici dels tories, és clar, sinó de l'SNP, dels Verds i d'altres representants plurals del mapa polític propi).