Sí, he anat a sopar a El Bulli. I no una sinó diverses vegades. I me'n recordo de totes. De la primera, de quan en Ferran Adrià encara era un projecte de cuiner i el regentava la Marketta, a la darrera, per Sant Jordi del 2004. No sé si és molt o és poc per poder dir-hi la meva, però com a mínim, i sense ésser un gastrònom reconsagrat, em dóna dret a opinar. D'entrada haig de reconèixer que no sóc persona de menjar, de tenir saco. Sóc d'aquells que en més d'una ocasió ens han titllat d'alimentar-nos com un pollet. Això sí, i sense posar-me medalles, sóc el cuiner principal de casa, i ho faig prou bé. La família i els amics en poden donar fe. I mai se m'ha acudit fer una recepta bulliniana! Dit això, anem al gra. A El Bulli hi he anat a sopar pagant, convidat i només una vegada a compte de la casa. Per tant, no dec res a ningú. Conec, i els saludo quan ens creuem, en Ferran, en Juli i també en Lluís, el cap de menjador. I per no amagar cap carta no puc deixar de citar l'amic Francesc Guillamet, qui amb les seves fotografies ha fet possible «veure» i il·lustrar el que fan a El Bulli.

Curiosament les discussions més aferrissades sobre el que cuinen a El Bulli les he tingudes sempre amb persones que no hi han anat mai. A alguns els feia basarda el preu i a d'altres, menys instruïts gastronòmicament parlant, adduïen una fòbia a la crema de llet. Simplement confonien la crema de llet, la novelle cuisine francesa i vés a saber què més, que havien sentit d'oïda, amb el que podia estar experimentant el cuinar de l'Hospitalet establert a la cala Montjoi de Roses.

Quant al preu, simplement una anècdota. Fa uns anys, sortint de sopar d'El Bulli vàrem anar a una terrassa d'un bar de Roses a prendre la darrera copa, un Cutty Sark amb gel. A l'hora de pagar no em vaig poder estar de dir al propietari del local, també un amic, que em sentia estafat: «Venim de sopar a El Bulli, hem estat tres hores de rellotge assaborint més de trenta menges diferents i increïbles, molt ben servits i amb aperitiu i bon vi inclòs, i ens ha costat vint-i-cinc mil pessetes per cap, i tu ens cobres set-centes pessetes per un whisky normalet... com ens podem sentir?» I això per no recordar quan en més d'un restaurant per un entrecot fet volta i volta a la graella i amb quatre verdures d'acompanyament et clavaven cinc mil peles. Ara en euros, perquè aquest sistema encara es porta, te'n claven vint-i-cinc o trenta! No hi ha dubte que d'entrada el preu de les coses és relatiu. I que per les economies normals anar a El Bulli només pot ser un fet excepcional. Conec gent a qui els agrada el bon menjar que estalvien expressament per poder anar una vegada a l'any a un restaurant de renom. Es digui el de l'Arzak, el Mugaritz, El Celler de Can Roca, el Racó de can Fabes o El Bulli. Són gent que saben que no van a alimentar-se, com ho fan cada dia, sinó a experimentar noves sensacions gustatives. Hedonisme pur, sí senyor! I per que no? O és que només els poderosos, els adinerats, han de poder fer-ho?

El Bulli és això, un restaurant on n'hi ha prou d'anar-hi una vegada a l'any, sobretot perquè cada temporada l'oferta, la proposta que fa l'Adrià, dels plats és diferent. Aquest és el mèrit. Descobrir a aquestes altures el que ha representat, el que ha suposat pel país i pel prestigi de la gastronomia catalana la cuina d'El Bulli seria d'una ingenuïtat i d'una ignorància superlatives. És inevitable, segur, que per la cresta de l'onada on està posat en Ferran Adrià, ell mateix hagi variat actituds i que li hagin sortit aduladors per totes les cantonades com també que li surtin aquells que tenen fred de peus (atribució tradicional a qui té enveja) que amb l'excusa de la tradició, del país, els productes de la terra i la tan portada i gastada asèpsia alimentària li vulguin fer la guitza.

Després de molts intents, de molta experimentació i de força temps, les meves paelles i els meus arrossos han aconseguit el seu punt d'excel·lència, però si fa no fa són sempre iguals. I si vull que la paella sigui valenciana de debò, és a dir, que els grans d'arròs quedin grocs, no tinc més remei que posar-hi el mateix colorant (química!) que fan servir el noranta per cent dels valencians per cuinar les seves paelles. El bon safrà és molt car i en excés fa variar el gust.